30 de maig 2015

Spirits in the Night a Razzmatazz, tribut sense artifícis.

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de disfrutar d’un concert d’en Sergio Gisbert en solitari, un concert acústic on el músic saragossà feia un homenatge (fins i tot vassallatge) a Bruce Springsteen, a la crònica que en vaig fer vaig escriure (aquí la podeu llegir) que tenia ganes de veure’l amb els Spirtits in the Night, la banda tribut a Springsteen que lidera, doncs bé, el dissabte passat a Razzmatazz vaig poder satisfer aquest desig.





Al voltant d’unes 250 persones van mig omplir la sala petita de Razzmatazz, diria que gairebé totes amb ganes de passar una bona estona escoltant com els Spirits feien una repassada al repertori de Springsteen, i per obrir boca varen arrencar amb Better Days he de reconèixer que em va sorprendre, no és que em desagradi la cançó però el fet que comencessin amb una cançó d’un dels seus àlbums més criticats ja em va fer veure que no tenien manies i que s’atrevien amb tot, The Promised Land ens va enviar cap a finals dels 70, potentíssima versió que la banda va executar a la perfecció i amb un Gisbert entregat i brillant, i és que els Spirit són , crec, més que una banda tribut són un excel·lent grup de rock, les tres guitarres, baix, dos teclats,  dos saxos, bateria, violí i mandolina (entre el grup hi ha un parell d’ “homes orquestra”) donen per molt i crec que treuen el màxim rendiment de cada cançó, No Surrender i Murder Inc. van tancar aquest primer “tour de force”, Brilliant Disguise va permetre recuperar l’alè a la banda i va suavitzar el concert, una bona interpretació que compta com a afegit al tema original l’incorporació d’un violí (instrument que aprofiten al màxim en més d’una cançó gràcies a les bones maneres d’en Jaime Lapeña), Loose Ends (una de les cançons preferides d’en Sergio i que dona títol a l’àlbum tribut que va fer) va donar pas a Fire i aquesta a la brillant Spirits in the Night on el saragossà es va poder divertir a gust tot “jugant” amb la lletra de la cançó i el públic, per sort però en Sergio juga a la seva manera, no és el Bruce i sortosament no el vol imitar, naturalment és impossible que no s’escapi algun tic però no crec que ho faci conscientment i no són habituals, està clar que el que els hi agrada és tocar les cançons del de NJ i deixar les imitacions als professionals del tema… Amb Human Touch retornarem als ’90, però només per uns moments després una potentísima interpretació de The Ties that Bind  (em va posar la pell de gallina i tot…) en va fer retrocedir fins al ’81, seguidament en Sergio va presentar la que segons ell és segurament la millor cançó del món, i molts (la majoria suposo) ja sabíem quina era abans de que comences a sonar, i és que Thunder Road és , com diu el meu amic Rafi, LA CANÇÓ, després va venir el moment Badlands, la segona en el meu podi personal, per desil·lusió meva i alegria del públic en general van fer la versió “moderna”…ho sento, segueixo pensant que la millor versió és la del 75/85…però no per això va deixar d’entusiasmar-me aquest cant a l’optimisme, llavors va venir una de les sorpreses de la nit, en Sergio va fer pujar a l’escenari al Sergi Sardina i al Jordi Minguell, cantant i guitarra respectivament de The No Surrender Band, banda tribut nascuda fa pocs anys del foro de l’Stone Pony (a veure si els vaig a veure algun dia, de l’últim cop fa cinc anys i pel que diuen han millorat molt),  junts van interpretar Because The Night , va ser curiós poder sentir a la vegada dues maneres tant diferents de cantar el mateix, evidentment el “duel” de guitarres també va ser-hi, va arribar el torn de quatre temes que  són , potser, les cançons més conegudes de Springsteen (pel públic en general vull dir) : Born in the USAThe River, Hungry Heart i Dancing in the Dark, he de reconèixer la meva predilecció per les dues primeres, les altres dues mai m’han acabat de fer el pes, això si Gisbert va intentar que el públic cantés a Hungry..i ho va aconseguir, bé, tot no…jo no vaja…després va venir Born to Run interpretada amb tota l’energia que neccesita aquest obra mestra, per recuperar-se els Spirtis van deixar l’escenari per tal de que en Joan i el Xavi (“capos” de l’Stone Pony) fèssin un sorteig entre el públic…val a dir que tots els que estàvem allà ens quedàrem amb les ganes de saber que hi havia dins la caixa que l’afortunat guanyador del sorteig es va endur…

Pel primer bis va sortir en Sergio sol a l’escenari, i va cantar I Wish I Were Blind en acústic, i vaig poder tornar a veure aquell Gisbert que vaig conèixer a Vilafranca fa uns mesos, magnífic, però el concert acústic va acabar ràpid i la resta de la banda va tornar a pujar  a l’escenari per arrencar amb l’enganxosa cançó pop Waiting on a Sunny Day, i va tornar a fer cantar el públic i a fer una mica de festival, que és pel que serveix aquesta cançó bàsicament, però per fi va tornar a l’Springsteen més guitarrer i va començar una brillant Cadillac Ranch, una d’aquelles cançons que el de NJ sap fer per divertir-se i passar una bona estona,  Glory Days va tancar el concert deixant-nos a la majoria (o a mi com a mínim) amb ganes de més, varen ser dues hores i mitja de concert vint-i-dues cançons totes elles interpretades amb molta solvència, sense més concessions de les estricatament necessàries, encara que personalment hagués eliminat o Hungry o Waiting (…ho sento, a mi el pop no m’acaba d’entrar, ni que faci el mateix Boss..) i potser n’hagués inclòs alguna del Wrecking Ball o del The Ghost Of Tom Joad (on Gisbert hagués tornat a brillar acústicament), però el temps era el que era i sempre en sobre alguna o en falta alguna altre, un altre punt a millorar crec que eren els temps entre tema i tema, excessius en algun cas encara que és veritat que també hi va haver algun problema tècnic, tot i aquest “peròs” he de dir que vaig disfrutar molt d’una banda que sense caure en els excessos (ni el ridícul) i amb una solvència total fa que et sentis , ni que sigui per uns moments, menys orfe de concerts del Bruce…això si quan surts dius: ”Són molt bons…però quines ganes que torni el de veritat !!!”.



Aquí us deixo un parell de vídeos.

 Murder Inc.


Loose Ends

23 de maig 2015

I'M ON FIRE / ESTIC ENCÈS

Una de les cançons més sensuals, curtes i versionades de Springsteen, només un apunt pel que fa a la traduccció, en la primera frase Springsteen diu : "...is your daddy home" val a dir que la traducció literal de "daddy" seria "pare o papa", però seguint la majoria de traduccions opto per xicot, dubto que Springsteen tingués en ment el pare de la noia en qüestió sinó més aviat al pare o home de la casa, vaja suposo...

Aquest cop us deixo el comentari que en va fer l'Eduardo Izquierdo al seu impressionant i imprescindible blog  "Los hijos bastardos de Henry Chinaski":

"Grabada en febrero de 1982, forma parte de las primeras sesiones de grabación del disco. Max Weinberg y Roy Bittan juegan un papel esencial en la ambientación de la canción que se completa con la manera de cantar de un Springsteen entre dulce y lujurioso. A fin de cuentas el mensaje es claro nena: estoy ardiendo. Con pinceladas de ese rockabilly que Bruce siempre ha aprovechado para meter en sus discos (sus sesiones están llenas de la etiqueta “rockabilly versión”), el tema fluye y sobre todo transmite esa sensación de necesidad sexual, de pulsión física que lo hace, más allá de sus cualidades líricas o musicales, excelente"


Videoclip oficial

Cantada per en Johnny Cash

Hard Rock Calling 2013

ESTIC ENCÈS

Ei noieta, hi ha el teu xicot a casa?
Ha marxat i t’ha deixat sola?
Tinc un mal pensament
Estic encès

Ara digue’m nena, es porta bé?
Et pot fer les coses que jo et faig?
Et puc fer volar
Estic encès

Algunes vegades és com si algú agafés un ganivet desafilat nena, i t’obris una vall de quinze centimetres al mig de l’ànima
A la nit m’aixeco amb els llençols molls de suor i un tren de càrrega travessant-me el cap
Només tu pots calmar el meu desig
Estic encès