5 de gen. 2012

Thunder Road / Carretera del tro

Quan vaig decidir que la següent traducció seria la de  Thunder Road , "Born to Run" 1975, tenia molt clar que l'havia de dedicar al Rafel, és la seva cançó !!!  però la veritat és que mentre pensava que podria posar com a presentació em va venir al cap que qui millor que ell mateix per presentar-la, sabent com escriu n'estava segur que en sortiria un pròleg perfecte, ja veureu que té un estil "lleugerament" diferent al meu, de fet jo seria incapaç d'escriure com ho fa ell... però ho firmaria ara mateix. 


Thunder Road és més que una cançó del Bruce, Thunder Road és “la cançó”. 

Els enamorats de Thunder Road veiem en aquesta obra com  en uns versos s’ha aconseguit reflectir de forma magistral tota la nostra filosofia existencial, els nostres somnis, la nostra esperança, el nostre inconformisme i en definitiva, el nostre incontrolable  desig de llibertat i de plenitud vital, no n’hi ha prou en dir que és la nostra cançó preferida, és molt més que això, és part de nosaltres, és la cançó de tots aquells  somniadors, la de tots aquells als qui ens horroritza el  tòpic de l’“anar fent” i que hem fet de la fugida de la rutina la nostra única  rutina.

I aquí està la màgia de” la cançó”, el no saber cap on porta aquesta invitació que ens fa el Bruce de trencar amb tot i marxar. De marxar... cap a on ? No ho sabem, i  és que la bellesa de la cançó rau precisament en que Bruce no sap cap a quin lloc ens porta la seva invitació.

Bruce no convida a la seva noia - en aquest cas la Mary-,  a un món millor, a un món  d’amor o a un món de progrés o benestar, res d’això, i és que ni tan sols ho pretén, perquè no sap pas cap on anirà amb ella,  Bruce  simplement la convida a ser valenta, a trencar amb tot, i l’únic que li promet és  llibertat, plenitud, un intent, una oportunitat,  trencar les promeses, trencar la mediocritat i sobretot marxar, fugir en un cotxe descapotable deixant onejar els cabells al  vent per les carreteres americanes buscant qui sap què, cap un lloc que ell diu que és la promised land però que ni sap en què consisteix ni què hi trobarà, de fet ni sap si existeix aquest lloc.

I la Mary dubta, dubta si pujar al cotxe o no, la Mary no sap si tancar els ulls i anar amb aquest noi que no li pot prometre res interessant, que no és un heroi, que no es ningú i només té una guitarra que diu que ha après a fer parlar,  o bé quedar-se en la mediocritat del poble, mediocritat potser més estable i segura, potser més racional,  però en tot cas mediocritat.

El Bruce no vol envellir en aquell poble sense futur –en el seu cas era el decadent Freehold ubicat en un New Jersey industrial- però tots podem fer l’exercici d’imaginació i extrapolar la cançó al nostre poble, ciutat o pais.

Un poble ple de perdedors del qual el Bruce  volia marxar per a guanyar, com ens diu en el  històric i apoteòsic vers final de la cançó, un vers que no ens cansem d’escoltar, un vers que  quan tenim el privilegi de sentir-lo en directe en els concerts, el cridem amb tota la nostra força i passió  en  un estat quasi bé d’emoció incontrolada per haver estat testimonis, una vegada més, de la interpretació en directe de  “la cançó”.

I res més, només desitjar que en aquesta esperada gira del 2012 tornem escoltar un altre cop “la cançó”.

Rafi Doménech





L'incomparable versió original

Durant la gira de presentació de "Born to run"

BCN '02, cada cop que l'escolto se'm posa la pell de gallina ...

L'obligada versió acústica

La porta espetga
El vestit de la Mary oneja
Com si fos una visió ella balla per tot el porxo
Mentre a la radio sona
Roy Orbison cantant pel solitari
Ei, aquest sóc jo i només et vull a tu
No em facis tornar a casa una altre vegada
No fugis cap dins
Nena tu saps perquè estic aquí
Però estàs espantada i penses
Que potser no tornarem a ser joves mai més
Mostra una mica de fe, és una nit màgica
Tu no ets una bellesa, però ei ja estàs bé
Oh i això ja és suficient per mi

Et pots amagar sota els llençols
I estudiar el teu dolor
Fer creus dels teus amants
Llançar roses a la pluja
Malgastar el teu estiu resant en va
Per un salvador sorgit d’aquests carrers
Bé, jo no sóc un heroi
Això és evident
Tota redempció que et puc oferir, noia
Està a sota d’aquesta bruta capota
Amb l’oportunitat de fer-ho bé com sigui
Ei que més podem fer ara ?
Excepte baixar la finestra
I deixar que el vent bufi i et despentini
Bé la nit és ben oberta
Aquests dos carrils ens portaràn  a qualsevol lloc
Tenim una última oportunitat de fer-ho real
De canviar aquestes ales per unes rodes
Puja
Per aquests camins hi trobarem el cel
Oh oh vine i agafa’m la mà
Aquesta nit conduirem per arribar a la terra promesa
Oh oh carretera del tro, oh carretera del tro
Oh carretera del tro
Estirada aquí fora com un assassí al sol
Ei sé que és tard podem fer-ho si correm
Oh carretera del tro, seu i agafa’t
Carretera del tro

Bé, tinc aquesta guitarra
I he après com fer-la parlar
I el meu cotxe està allà al darrera
Si estàs a punt per començar aquesta llarga caminada
Del teu porxo fins al meu seient davanter
La porta està oberta però la passejada no és gràtis
I jo sé que estàs sola
Per les paraules que no he dit
Però aquesta nit serem lliures
Totes les promeses seràn trencades
Hi ha fantasmes als ulls
De tots els nois que has refusat
Ells apareixen en aquesta polsosa carretera de platja
Als esquelets de Chevroltes cremats

Ells criden el teu nom pels carrers a la nit
La teva toga de graduació per terra feta draps als seus peus
I en la solitària fresca abans de l’alba
Sents el seus motors rugir
Però quan surts al porxo ells ja han marxat
Amb el vent, així doncs puja Mary
Aquesta és una ciutat plena de perdedors
I jo n’estic sortint per guanyar



1 comentari:

Keks ha dit...

Ohhhhhhhhh!!!!!
Thunder Road!!!
Havia de ser una altre de les peticions!!! però aquí la tenim, ja trigaves!!

Home... si tu li dediques al Rafel..
doncs Jo me la dedico a mi mateix!!, ok?
:-O



Gasssssssssss