30 de maig 2012

GLORY DAYS / DIES DE GLÒRIA

Qui no ho ha fet mai ? Qui no s'ha assegut amb els amics al voltant d'unes copes i entre tots heu començat  a recordar històries passades d'uns dies de glòria (més o menys efímera)? a vegades es converteixen en els moments més divertits de la vetllada, normalmemt perquè acostumem a recordar els bon moments...aquest cap de setmana jo he tingut una bona dosis d'aquestes converses amb una colla d'amics, tres dies fantàstics  recorrent el pirineu amb moto i cada vespre al voltant d'unes cerveses sempre hi havia lloc per recordar els grans moments viscuts sobre dues rodes....dies de glòria que no podem oblidar mai !!!

Un dels grans èxits de "Born in the USA", va ser el setè single d'aquest àlbum i va arribar al nº5 del Billboard, una cançò desenfadada i que senzillament et fa passar una bona estona...que d'això es tracta.


El videoclip oficial.


Durant la gira de Born in the USA


Durant la gira de Human touch / Lucky Town...amb la banda "postissa"....


L'any 2009, al festival de Glastonbury, un dels participants (un tal Sean Lennon...fill d'un tal John...) va dir que Springsteen no pintava res en aquell festival...doncs no sembla que el públic s'ho passes gaire malament oi???



Tenia un amic a l’institut que era un gran jugador de beisbòl
Podia llançar una bola rapida just pel teu costat
Fen-te quedar com un imbècil
El vaig veure l’altre nit en aquell bar de carretera, jo entrava i ell sortia
Entràrem a dins, seièrem, prenguèrem alguna cosa però de l’únic que parlà era

Dies de glòria , et passaràn de llarg
Dies de glòria en la picada d’ullet d’una joveneta
Dies de glòria, dies de glòria

Hi ha una noia que viu al pis de dalt, a l’institut podia fer girar el cap a tots els nois
Algunes vegades el divendres fem unes copes després que ella hagi posat els nens al llit
Ella i el seu marit Bobby, bé, es separàren
Em sembla que fa uns dos anys
Tan sols seiem i parlem dels vells temps, diu que quan sembla que vagi a plorar comença a riure tot pensant en els

Dies de glòria , et passaaràn de llarg
Dies de glòria en la picada d’ullet d’una joveneta
Dies de glòria, dies de glòria

Penso que aniré fins el pou aquesta nit i veure fins que em senti plè
I espero que quan em faci vell no segui pensan-t’hi però probablement ho faré
I tant, tan sols seure provant de recuperar una mica de glòria, però el temps pasa volant i et deixa sense res senyor només avorrides històries de dies de glòria

Dies de glòria , et passaaràn de llarg
Dies de glòria en la picada d’ullet d’una joveneta
Dies de glòria, dies de glòria




22 de maig 2012

Renovant la fe, 2ona part


I l’endemà amenaçava pluja i feia fred, i tot fent cua creuàvem els dits perquè no plogués que el fred ja ens el faria passar el Bruce, per fi obriren portes i forem dels afortunats que entrarem a la zona de pit , mentre feiem passar l’estona vaig rebre la trucada que esperava, en Txals, ja era dins l’estadi i vaig poder-lo coneixer en persona després de una bona pila de comentaris en els blogs respectius i algún que altre mail, val a dir que era el seu primer concert del Bruce i que estava realment ansiòs per poder gaudir en directe del que tant gaudeix escoltant els seus àlbums, al igual que jo (i milers com jo) ell no necesitava renovar la fe, sinó més aviat enfortir-la, després d’una estona de xerrar vàrem quedar que ens veuriem en acabar el concert per poder comentar la seva experiència amb el Bruce en carn i ossos però la mala sort va voler que se li acabés la bateria bel mòbil i per tant ens fos impossible posar-nos en contacte…haurem d’esperar al següent concert a veure si ens retrobem, mentrestant seguirem llegint-nos l’un a l’altre, i deprés d’això ja faltava menys per tornar a gaudir d’una altre gran nit de rock, l’únic dubte era si seria capaç de millorar la nit passada…

I com hi ha món que ho va provar !!! Night va ser l’encarregada de obrir foc, una bona cançó que  convida disfrutar de la nit després d’un dur dia de treball,  The ties that bind li va seguir els passos i va recordar-nos que hi ha lligams que no es poden trencar, en dues cançons Bruce ja ens donava motius de sobres per estar allà, We take care of our own va ser la primera de les noves i la vaig disfrutar tant com la nit anterior i amb Two hearts va mantenir alt el nivell per arribar a Wrecking ball i Death to my hometown, de moment ja havia canviat el 50% del set-list i ja vaig veure per on anirien els trets aquella nit, el Bruce més combatiu donaria veu als altres que la nit anterior  havien quedat més apartats: el divertit, l’emotiu i el crític, i va arribar el moment del repòs My city of ruins va fer el mateix paper que la nit anterior, després, com ell mateix va dir, va arribar el moment de retornar al començament i sonàren les primeres notes de Spirit in the night i va ser fantàstic, després va arribar el torn de The E street shuffle, genial duet que ens porta cap Jack of all trades cançó que Springsteen va dedicar al igual que la nit anterior als indignats i a la gent que lluita  a Catalunya (val la pena que llegiu el comentari que fa en Txals sobre la questió, 100% d’acord amb ell),  Trapped em va agafar per sorpresa, quantes vegades l'he escoltat a tot drap mentre corro amunt i avall (ja sé que no és seva però és que la versió que en fa és infinitament millor que la original d’en Jimmy Cliff) escoltar-la en directe va ser genial, una esplèndida Downbound train va donar pas a una de les cançons de Springsteen més escoltades i versionades Because the night va sonar potent com sempre i en Nils va tenir el seu moment de glòria (coincideixo amb els que creuen que està realment desaprofitat…però a ell ja li dèu estar bé…), deprés s’apagàren els llums per un instant i en veure apereixer en Bruce sol amb la guitarra acústica per un moment em vaig fer il-lusions (disfruto moltíssim amb el seus acústics)…però no, sonàren els inconfusibles primers acords de Working on the highway un dels meus temes preferits de Born in the USA , i de treballar a l’autopista passàrem a estar encadenats i captius, Shacled and drawn va ser el contrapunt a tanta alegria desfermada…encara que anés seguida de Waitin’ on a sunny day , quin contrast més bèstia….The promised land ens va preparar pel que venia després, amb les primers notes a molts ja se’ns va posar la pell de gallina, Racing in the streets va ser segurament el millor moment de la nit, una de les seves millors cançons i un Roy Bittan senzillament impresionant, acabada la catàrsi colectiva sonàren The Rising i We are alive i va seguir amb Badlands (ja la trobava a faltar !!!) i Ramrod va posar el punt gamberro a la nit, acabada aquesta el concert va seguir com la nit anterior: Rocky ground, Born in the USA, Born to run (que voleu que us digui, sentir els dos “borns” seguits no m’acaba de fer el pes) Bobby Jean Dancing i Tenth Avenue freeze-out.

Van ser dues nits inolvidables, plenes d’emocions, se’m fa difícil triar una de les dues, però potser la primera va ser la més especial, va ser el retrobament després de tres anys i en general el set-list em va agradar més. No sé si tornaré a veure algun altre concert de Springsteen però si aquests han de ser els últims haurà estat un bon final de festa.



20 de maig 2012

Renovant la fe, 1era part


La veritat és que no sé ni per on començar, perquè on és el començament? el primer cop que vaig escoltar la seva música (un llunyà 1984 a ritme de Born in the USA)?, potser al Camp Nou un 3 d’agost del ´88 (primer concert que vaig anar sense ser realment conscient del que anava a veure…però clar amb 14 anys que vols ??), poster quan , pel meu aniversari (no sé quin), em vàren regalar el Live 75/85, un dels millors regals que m’han fet mai o qui sap, potser va ser aquell dissabte al matí veient “La bola de cristal” on el Javier Gurruchaga va fer una espècie de recull dels millors duels de la història i va decidir que el millor va ser entre Bruce Springsteen i Clarence Clemons interpretant Rosalita, per demostrar-ho van posar el vídeoclip i m’hi vaig quedar enganxat tot pensant “Sembla que s’ho estiguin passant bé!!!”….no ho sé suposo que el començament dèu ser una espècie de conglomerat de tot plegat i quan arribes a una edat on ja tens un criteri musical per dir “Això és el que a mi m’agrada”, tot i que a classe estic rodejat pels que vesteixen “de marca” i van a les discoteques i pels que tenen com a referents musicals a Iron Maiden o Manowar jo no vaig ni cap a un costat ni cap a  l’altre (peró sempre que he d’escollir trio els segons…), i a casa sonen els Dire Straits, Loquillo, Elèctrica Dharma i d’altres…i el Bruce….i mica en mica vaig anar aconseguint tota la discografía i llegint tots els articles i llibres que trobava i quan vaig anar a l’institut  ja era un fidel més de la parroquia springstiniana …..i fins ara, i ara més que mai.

I aquest dos dies he renovat la fè, no és que necessites renovar-la però sempre va bé…, però aquest dos dies jo i molta altre gent ens hem sentit més legitimats que mai per defensar (si és que li cal alguna defensa) la figura de Bruce Springsteen, no només a nivell musical sinó també una mica com a símbol, no sóc gens mitòman, quan el veig a 6 metres escassos d’on sóc  no vaig corrents cap allà, ni crido com un posseit, ni res per l’estil, tan sols em quedo al meu lloc i l’observo a ell i als del voltant,  perqué si em poso a correr i a cridar no el puc escoltar i a mi el que m’agrada és escoltar-lo i veure’l, no em cal tocar-lo, i és escoltant-lo que me’n adono que no només és la música sinó també l’actitud el que el fa gran i aquestes dues nits he escoltat el millor Bruce Springsteen, més ben dit, els millors Bruces Springtsteens, he escoltat el Bruce més combatiu, el Bruce més divertit, el Bruce més emotiu, el Bruce més crític, en definitiva, el Bruce més Bruce.

Dijous va ser la nit del més combatiu encara que també vadeixar entreveure els altres, ja ho vaig dir en la meva ressenya sobre Wrecking Ball, en Bruce està emprenyat (tot i que el meu bon amic Rafi digui que és una pose…) i ens ho va demostrar amb un repertori en el que majoritariament predominava la crítica social, el desengany i la ràbia. Va obrir la caixa dels trons amb Badlands o sigui la meva preferida o sigui que el malparit ja em va fer caure la llagimeta només començar…potent i rabiosa com sempre va fer tremolar un estadi ple de gom a gom, i la va enllaçar amb We take care of our own (em penedeixo d’haver dubtat d’ella el primer cop que la vaig escoltar…) Wrecking ball (no em va decebre tenia moltes ganes de sentir-la en directe) i aquesta va donar pas  a No surrender, a aquestes alçades suposo que la majoria ja estàvem en estat de xoc… i per acabar el primer round  va colpejar-nos amb Death to my hometown , un directe a la mandíbula  d’aquesta colla de bastards que ens xuclen la sang….després ens va donar treva i My city of ruins va  baixar els decibels, he de reconeixer que em va sorprendre, i us diré perquè, vaig arribar al concert sense haver vist cap video dels concerts anteriors i només havent fet un cop d’ull al set list de Sevilla, i vaig fer-ho perquè volia descobrir per mi mateix el que era capaç d’oferir-nos el Bruce, i si em va sorprendre la cançó en si encara em sorprendre més quan va aprofitar-la per presentar la banda i recordar als absents, normalment aprofitava alguna cosa més alegre per fer-ho…jo ho prefereixo però clar, jo no hi pinto res…Out in the street i Talk to me van servir per oxigenar-nos una mica abans de tornar a la càrrega, Jack of all trades és una canço lenta, sembla una mosqueta morta d’aquelles que molta gent les aprofita per anar a pixar o a buscar la cervesa però per mi és una de les cançons amb més mala llet que té i en l’última frase resumeix  tot el sentit de Wrecking Ball : “Si tingués una pistola trobaria aquests bastards  i els dispararia entre cella i cella”, Youngstown i Murder Inc. desencís i ràbia per com han anat i com van algunes coses als EEUU i el segon asalt el va tancar amb Johnny 99 o com acabar a la garjola de per vida per no poder pagar els deutes; You can look…( moment per la diversió amb l’Steve) va obrir la seguent tongada seguida de She’s the one, Shackled and drawn ens va recordar que, mal que ens pesi, els que ens guanyem la vida treballant de valent ho haurem de seguir fent mentre els que estàn a dalt segueixen fent de les seves, Waitin’ on a sunny day va posar el punt festiu al concert i The promised land ens va far creure en nosaltres mateixos, després va arribar un dels grans moments de la nit, The river en la seva millor versió ( no la jazzistica de la Reunion Tour) segur que va fer caure moltes llàgrimes i Prove it all night amb l’intro del ’78, gairebé semblava que hagués viatjat en el temps i estigués al mitíc concert de Winterland…Hungry hearth ens va tornar demostrar com n’és de difícil fer cantar 50.000 persones a la vegada, The rising donava esperançes i amb We are alive donà veu als que ens han deixat i ens animen a seguir lluitant , i va arribar l’hora de  Thunder road, i aquest cop els 50.000 ho ferem molt millor, Rocky ground em va sonar posada amb calçador ho sento però no m’entra…i menys deprés de Thunder road i abans de Born in the USA aplaudida i cantada com sempre i seguida de Born to run, un tour de force sense treva que ens portà a Dancing in the dark i les últimes alenades del concert foren per Tenth avenue freeze-out, final de festa divertit i emotiu tot recordant en Clarence.

I el primer que em va venir al cap quan es va acabar el concert va ser: “ I demà què?”



Un resum en 6 minuts d'un concert de tres hores...

9 de maig 2012

Si, m'agrada el Bruce i que?!


Tan sols falten nou dies per el que per mi serà un dels esdeveniments més importants de l’any, bé, de fet no en serà un sinó dos perquè l’amic Bruce farà dos concerts a Barcelona i, obviament un servidor anirà als dos…i això (el fet d’anar a els dos concerts) sempre sorprèn a la gent “Ets un fanàtic!!” diuen uns “Estàs fatal!!” diuen uns altres, i si la cosa va a més sembla com si al final t’haguessis de fer perdonar la vida tan sols per anar  a dos concerts del que per mi és senzillament el millor, ja fa uns anys vaig anar a una tertúlia sobre Bruce Springsteen que van fer a Ràdio Sabadell, erem quatre convidats: una noia que no recordo com es deia, la Glòria (la dona d’un amic meu) en Rafi (que va fer la presentació de Thunder Road al blog) i un servidor, el Rafi era de lluny el que havia anat a més concerts, el locutor li va fer el típic comentari “Tants però si són tots iguals !!!”  i amb la seva facilitat de paraula habitual el Rafi li va preguntar rapidament si li agradava el futbol a lo que el locutor va contestar que sí, el comentari d’en Rafi va ser prou clar “I no són tots iguals ?, tot de tios perseguint una pilota….”.

Mai he sentit ningú havent d’explicar o raonar el perquè dels seus gustos musicals, algú ha vist algún seguidor dels Rolling Stones fer-ho, i d’U2 o potser de Madonna ??? (per anomenar-ne tres dels grans) jo no, se’m escapen els motius, i no crec que sigui perquè el fan de Springsteen sigui menys fan que els de qualsevol dels abans esmentats…sempre he cregut però que Springsteen genera tanta simpatia com al antipatia, fa unes setmanes vàrem tenir una discussió (amigable) sobre el tema amb un amic meu (i en la qual també i va inetervenir en Xavi “Keks”), el més curiòs és que l’amic en qüestió , tot i ser un amant del rock en genreral, no coneix un borrall de la música de Springsteen (temes típics a part), inicialment és va centrar en atacar “aquesta última cançó que posen per la ràdio” (es referia obviament a We take care of our own) tot argumentant que hi havia massa reververacions en la veu etc…(punt en el qual li vaig donar part de raò) però com que músicalment haviat se li van acabar als argumentsva decidir provar-ho per una altre banda, el segon  assalt es va centrar  en perquè fer aquest macroconcerts en estadis, segon ell això era pur marqueting, un concert de rock s’havia de fer en sales petites per arribar a la gent, la resposta també va ser prou clara: Springsteen arriba a la gent en clubs de poques desenes d’espectadors (Stone Pony per exemple), en teatres fent concerts acústics (Tívoli per exemple), en esglesies reconvertides (St Luke amb la Sessions Band), en petits pavellons d’esports tant en acústic com “endollat” (Badalona, Devils Tour i amb la Sessions), en grans pavellons (St Jordi The Rising Tour, segons els crítics un dels millors concerts que ha fet mai) i en estadis (Camp Nou 180.000 persones en dues nits històriques) de fet li vàrem oferir una entrada per un dels concerts de la setmana que ve perquè ho veies amb els seus propis ulls, s’hi va negar….i això que li regalavem l’entrada…va fer un altre intent tot argumentant que era un estafa pagar seixanta euros per una entrada, i la veritat és que també tenia part de raó però clar, totes (o la majoria) d’aficions són cares, a l’amic en qüestió li agarden les motos (com a en Xavi i a mi) i és capaç de gastar-se mil euros en un tub d’escapament….jo en sóc  incapaç però cadascú fot el que vol amb el seus diners…val a dir que en Xavi també apel-lava a les emocions que la música de Bruce Springsteen ens aporta, sobretot quan el veiem en directe però clar tants gustos tants colors…a ell l’emociona l’Albert Plà…el nostre amic també va intentar sentenciar amb l’argument que molta de la gent que anava als concerts era “de farciment” i si, tenia de raó, i part d’aquesta gent sortia reconvertida , potser no en fans ni en seguidors, però si en admiradors, a tall d’exemple: en el segon dels concerts al Camp Nou va venir ma mare i una amiga, la meva mare si coneix a Bruce Springsteen és perquè un servidor el posava a casa i poca cosa més, però li feia il-lusió veure’l o sia que els meus germans i jo li vàrem pagar una entrada (de grada això si), un cop acabat el concert  li vaig preguntar si li havia agradat, em va contestar que si, no tant per la música sinó per l’espectacle que era veure tot l’estadi cantant, cridant i ballant com un de sol… a part d’aquest argument també li vaig dir que quant gent anava a veure les curses de motos o de F1 tan sols perquè i corria un pilot espanyol i/o català i en realitat ni en tenien ni idea ni de motos ni de F1…finalment va arribar l´últim assalt, eren les tantes de la matinada i el nostre adversari encara no es donava per vençut, o sigui que va recorrer a l’argument contra el qual poc es pot fer (no perquè sigui irrefutable, sinó perquè quan es fa servir arribes a la conclusió que no val la pena perdre-hi el temps) el nostre estimat amic va dir: “A més no em cau bé, no m’agrada aquesta pinta de pro-americà que té !!!” ganxo directe a la mandíbula i tombat a la lona.

A partir d’ara quan algú em torni fer alguna cara rara que li digui que vaig al dos concerts del Bruce només pens-ho dir-li això: “Si, m’agrada el Bruce,i què?!”

Gràcies Ivan per fer-nos passar una bona estona !!!