21 de set. 2011

Springsteen & friends: Live in Togores

No, aquest no és el títol del nou àlbum del Boss, ni el d'una raresa de coleccionistes, és tan sols el títol d'una crònica en la qual i barrejo dues aficions que tinc i que vaig escriure en un altre blog en el que col-laboro. Ara mateix no tinc cap cançó traduida i m'ha fet gràcia penjar això, espero que us agradi i us prometo que la setmana que ve ja tindreu un altre traducció...


Dissabte a la tarda, tinc una estona lliure, m’en vaig a correr, hem sembla que sóc l’únic membre de Leffer’s Runners que va a correr només un cop per setmana i he d’aprofitar aquesta oportunitat per entrenar-me “d’amagat”……i aniré sol, bè de fet hi aniré amb tota la colla d’amics que tinc dins l’MP3, a les 17:30 arribo a  La Salut, tinc intenció de fer el mateix recorregut que vàrem fer dijous passat amb la colla….a veure si puc baixar de l’hora i tres que tardàrem a completar-lo, un cop m’he equipat  engego l’Mp3 i començo a correr…..

En Bruce obre foc amb Youngstown, amb la seva punyent lletra i profunda melodia em posen la moral a tope, és una de les meves preferides, tot just s’ha acabat la cançò quan milers de persones bramen amb els primers acords de Darkness on the edge of town, impressionant canço, imprescindible, a més, aquesta versió, del Live in Barcelona, em fa posar els pels de punta, jo sòc un dels que brama…..just en el moment en el que en Bruce deixa l’escenari arribo a la baixada del Tubo, la Maria del Mar Bonet surt a escena a interpretar Mòns Apart una cançò del Bruce que ella versiona d’una manera magistral, sobretot al donar-li aquests aires del mediterràni oriental als que ens té tant acostumats, amb aquests ritmes faig la baixada i planejo per la pista que va pel fons de la petita vall, la cosa comença a pujar i els ritmes de la Bonet no es pot dir que donin gaire empenta, per sort en Bryan Adams arriba amb els seus Hearts on fire i m’empeny cap amunt i és que els vells rockers no moren mai…els Rolling Stones salten a la palestra (aquests si que sòn vells) i amb Jumpin’ Jack Flash em fan mantenir un bon ritme fins poc abans d’arribar a la cruïlla de Can Casamades, segueixo recte, baixo un pel el ritme, em conviden a fer-ho The Cranberries i el seu Just my imagination, ja em va bè, una curta rampa és seguida d’una baixada, els The Cranberries surten per donar un altre cop al Boss, aquest cop sona Leah, amb la seva companyia enfilo la dura rampa que porta cap el cementiri de Castellar, un cop a dalt però segueixo recte i cap avall tot deixant el camí del cementiri  a l’esquerra, m’agafo la baixada amb calma, després ve una bona pujada (no molt llarga però amb un parell de resalts importants), en Bruce torna a deixar pas a un altre dels grups convidats, els Dire Straits tornen a carregar-me les piles amb el seu Solid rock, a mitja pujada la guitarra d’en Knofler comença a baixar el volum i durant uns segons em sento les passes i la respració, arriben Sting, Copeland i Summers al rescat, The Police, amb els udols de l’Sting a Syncronicity II, arribo al capdamunt de la rampa i tombo cap a la dreta, ja sòc un altre cop al camí carener que em portarà directament a La Salut, porto un bon ritme i suposo que baixaré el crono de dijous, els veterans deixen pas als més joves i Jesse Malin arriba disposat a fer-se un nom,  la seva Black haired girl fa que mantingui el ritme alegre, però la canalla encara té molt per aprendre, sobretot si el mestre és Eric “Slow hand” Clapton, Further up on the road augmenta la cadència de la meva respiració i fa que allargui la passa, en Clapton fa un breu descans, cosa que aprofiten els Lax n’Busto per apropiar-se de l’escenari i animar la cosa amb Llença’t, una dosis d’optimisme i alegria, “Slow hand” ja ha descansat i no dona treva, tot just en Pemi i els seus nois deixen de tocar que ja torna a fer maravelles amb la guitarra a After midnight, ja veig al final, un últim esforç i ja hi sòc !!!! perfecte, una hora clavada, m’abrigo i començo a fer estiraments, els faig en companyia de l’incansable Elliott Murphy i els  seus Diamonds by the yard, una cançó magnífica amb repunts del virtuós Olivier Durand i la seva guitarra acústica, finalment arriben uns convidats d`última hora, els Stray Cats irrompen a escena amb la seva  trepidant Bring it back again, a ritme de rockabilly acabo els estiraments, satisfet de la feina feta entro al cotxe, engego i poso en marxa el CD, em donen la benvinguda Iron Maiden i The number of  the beast…

Dedicat a tots aquells que es pensen que només escolto al de New Jersey.

5 comentaris:

Keks ha dit...

Molt bona crònica!!.... mesclant tres de les teves aficions (music, run, blog)...
Per cert... que anaves amb una llibreteta i t'apuntaves el q sonava per a cada zona o simplement es que tens molta retentivaaaaaaa!!..

Ala, born to run!!
Gasssss
xavi

Redacció ha dit...

Tens molt bona colla per anar a còrrer. Molt bona crònica.
Salut company

Brucencatalà ha dit...

Molts cops mentre corro (ja sigui en cursa o entreno)ja vaig mig embastant la crònica, així després és més fàcil.

És molt important estar a gust amb els que corres, tinc els millors companys que es poden tenir.... músicals i dels altres...

Ana ha dit...

Carai quina cronica mes bona! per cert...tens bon gust musical.

Brucencatalà ha dit...

Gràcies Ana, la veritat és que si , que hem va sortir una bona crònica, m'ho vaig passar molt bé tant mentre la vivia com mentre l'escrivia.