La relació de Springsteen amb el seu pare no va ser fàcil, ni de petit, però arribà a un punt en la vida que aprèn a relativitzar o entendre el perquè el seu pare era com era i a identificar-s'hi en algunes coses, podríem dir que li va perdonar tot allò del qual el va fer culpable o si més no va intentar ficar-se en la seva pell, si heu vist o escoltat el magnífic "Springsteen on Broadway" ho sentireu de la seva pròpia veu, però la llavor d'aquesta reconciliació és molt possible que fos aquesta (enèsima) joia del Nebraska.
LA CASA DEL MEU PARE
La nit passada vaig somiar que jo era un nen, m’estava fora, on els pins creixen salvatges i alts
Estava provant de tornar a casa travessant el bosc abans que arribés la foscor
Sentia el vent bufant entre els arbres i veus fantasmagòriques s’aixecaven dels camps
Corria amb el cor desbocat per aquell vell corriol
Amb el dimoni trepitjant-me els talons
Vaig ficar-me entre els arbres i allà en la nit
La casa del meu pare seguia brillant i resplendent, les branques i els esbarzers m’estripaven la roba i m’esgarrinxaven els braços
Però jo corria fins que queia tremolant als seus braços
Al despertar-me vaig imaginar les coses dolentes que ens varen separar
Senyor, mai més res apartarà els nostres cors l’un de l’altre
Em vaig vestir i cap aquella casa vaig conduir, desde la carretera vaig poder veure llum brillant a les finestres
Vaig pujar els graons fins al porxo, una dona que no vaig reconèixer va venir i em va parlar a través d’una porta tancada
Li vaig explicar la meva història i per a qui venia
Ella digué «Ho sento fill, però ningú amb aquest nom ja no viu aquí»
La casa del meu pare brillava resplendent, era com un far cridant-me en la nit
Cridant i cridant tant freda i sola
Brillant i il·luminant aquest fosca autopista on els nostres pecats segueixen sense expiar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada