Cinquè tall del "Born in the USA" (1984), segurament és la que menys vegades a tocat en directe, potser perquè és la menys comercial de totes(?), de fet Dave Marsh (un dels biògrafs "oficials") va dir que era la pitjor cançó no només de l'àlbum sinó de totes les que havia escrit des de la publicació de "The Wild..." (1973), tot són gustos, a mi em sembla una bona cançó.
Un altre cop tenim un perdedor com a protagonista de la història, en Joe ha perdut la feina, la xicota i el futur que tant bonic semblava i no només això, al final perd una altre feina i la llibertat perquè sembla que acaba treballant com a presidiari arreglant les vies del tren o com a mínim això és el que June Skinner intueix en el seu llibre «Bruce Springsteen: Más duro que los demás» (Ed. Robinbooks , 2008).
Per cert, «downbound» és una paraula que no existeix, Springsteen se la treu de la màniga, les traduccions habituals al castellà ho tradueixen com «a la deriva» i el «rider» original com a «jinete», per mi a la deriva hi van els vaixells i els genets són els que van a cavall, a mi m’ha semblat més versemblant traduir-ho com «en via morta» i «maquinista», que lliga més amb les referències ferroviàries que hi ha a la cançó.
TREN EN VIA MORTA
Tenia una
feina, tenia una noia
Tenia alguna cosa que funcionava en aquest
món, senyor
Em varen despatxar del magatzem de fusta
El
nostre amor anava malament, eren temps difícils
Ara treballo
allà al renta-cotxes
On només fa que ploure
No et sents
com el maquinista d’un tren en via morta
Ella tan
sols va dir: «Joe he de marxar
ho hem tingut un cop, no ho
tornarem a tenir més»
Va fer les maletes, va deixar-me
enrere
Va comprar un bitllet a Central Line
De nit mentre
dormo, sento el xiulet queixar-se
Sento el seu petó sota la
boirosa pluja
I em sento com el maquinista d’un tren en via
morta
La nit
passada vaig sentir la teva veu
Estaves plorant, plorant,
estaves tan sola
Vas dir que el teu amor no havia mor
mai
Estaves esperant-me a casa
Vaig posar-me la jaqueta,
vaig córrer travessant els boscos
Vaig córrer fins que em
pensava que m’explotava el pit
Allà al clar, més enllà de
l’autopista
A la llum de la lluna, la casa on ens casarem
brillava
Vaig travessar el pati d’una volada, vaig obrir la
porta de cop
El cap em martellejava, vaig pujar escales
amunt
L’habitació estava fosca, el nostre llit estava
buit
Llavors vaig sentir aquell xiulet queixós
Vaig caure
de genolls, vaig abaixar el cap plorant
Ara faig
anar un mall a les vies del tren
Colpejant les travesses,
treballant sota la pluja
No sents ara que ets el maquinista d’un
tren en via morta
