A petició de l’Anna, la seva preferida.
Una de les grans, d’aquelles que quan en els concerts sonen els primers acords, el públic se la fa seva i la canta i coreja. Del disc “Darkness on the edge of town” (1977), és la reivindicació d’un personatge que no es resigna a ser simple espectador i fart de tot està disposat a deixar-ho tot enrere per trobar la seva terra promesa.
En un sinuós circuit del desert de Utah
Recullo els meus diners i torno de dret a la ciutat
Conduint travésso els limits del comtat de Waynesboro
Tinc la ràdio engegada i estic matant el temps
Treballant tot el dia al taller del méu pare
Conduint tota la nit, perseguint algún miratge
Molt aviat noieta m’en faré càrrec
Els gossos del carrer principal borden, perquè han entès,
Que si pogués tenir un moment entre les mans
Senyor, jo no sóc un noi, no, sóc un home,
I crec en la terra promesa
He donat el millor de mi per viure correctament
M’he aixecat tots els matins i he anat a treballar cada dia
Però els teus ulls són cecs i la teva sang freda
Alguns moments em sento tant cansat que només vull explotar
Explotar i fer miques aquesta ciutat
Agafar un ganivet i tallar aquest dolor del meu cor
Trobar algú amb ganes per començar alguna cosa
Els gossos del carrer principal borden, perquè han entès,
Que si pogués tenir un moment entre les mans
Senyor, jo no sóc un noi, no, sóc un home,
I crec en la terra promesa
Hi ha un espessa boira sorgint del terra del desert
Vaig fer les maletes i surto de dret cap a la tempesta
Seré un tornado per arrasar tot
Allò que no tingui fe per mantenir-se ferm
Esvair el somnis que et t’esquinçen
Esvair el somnis que et trenquen el cor
Esvair les mentides que no et deixen res i ets sents perdut
i amb el cor trencat
Els gossos del carrer principal borden, perquè han entès,
Que si pogués tenir un moment entre les mans
Senyor, jo no sóc un noi, no, sóc un home,
I crec en la terra promesa
I crec en la terra promesa
I crec en la terra promesa