MY LOVE WILL NOT LET YOU DOWN / EL MEU AMOR MAI ET DECEBRÀ

Gravada durant les sessions del "Born in the USA" (1984) però finalment no va hi ser inclosa, un rock clàssic, marca de la casa amb tota la banda seguint la impertorbable bateria d'en Max, en la meva opinió, una de les cançons més potents que té i que com sempre, multiplica la seva força en directe, l'he pogut escoltar cinc vegades i dues d'elles ha estat la cançó escollida per obrir el concert: primer concert al Sant Jordi '99 (inici gira Reunion Tour) i segon concert a l' Estadi Olímpic '23, la qual cosa ja és tota una declaració d'intencions. (Poseu-vos auriculars i pugeu el volum l màxim per gaudir-ne plenament !)

La gravació original descartada pel "Born in the USA"

Obertura de concert al Sant Jordi Reunion Tour  1999

Obertura del segon concert al Lluís Companys Tour  2023

EL MEU AMOR MAI ET DECEBRÀ

A la nit em fico al llit però no puc dormir

Tinc alguna cosa rondant-me pel cap

I no ho puc parar

En el silenci sento el batec del meu cor, el temps fuig

Tinc una bomba de rellotgeria ficada ben endins

T'haig d'explicar el que et vull dir

Et segueixo buscant, estimada

Buscan-t'he pertot on vaig

I quan et trobi hi ha

Una cosa que hauràs de saber

El meu amor mai et decebrà

El meu amor mai et decebrà

De nit camino pels carrers buscant  aventures

Però sempre acabo entrebancant-me amb tonteries

Busco una connexió amb  uns ulls nous

Però són difícils de protegir després de tants somnis fugissers

Et veig mirant-me en silenci des de l'altre costat de l'habitació

Bé, m'obriré camí a través de la multitud, esfondraré tots els teus murs

Esfondraré tots els teus murs

El meu amor mai et decebrà 

El meu amor mai et decebrà

Aguanta fort, aguanta fort per l'amor de Déu

Per què m'he fet una promesa que no tinc por de mantenir

El meu amor mai et decebrà

El meu amor mai et decebrà

WRECK ONTHE HIGHWAY / ACCIDENT A L'AUTOPISTA

Cançó escrita en una sola nit, sense pensar-hi massa (segons el mateix autor), una història simple però no per això menys colpidora, potser alguns la trobaran sosa,  sense importància, sense gens d'èpica, bé, tot són opinions, però alguna cosa deu tenir si Springsteen la va escollir per tancar "The River". 

ACCIDENT A L’AUTOPISTA

La nit passada estava conduint

Tornant cap a casa al final d’un dia de feina

Conduïa tot sol sota una densa pluja

En una llarga recta de dos carrils

Quan em vaig trobar un accident a l’autopista

Hi havia sang i vidres per tot arreu

I allà no hi havia ningú excepte jo

Mentre queia un fred xàfec

Vaig veure un jove estirat al costat de l’asfalt

Va cridar: «Senyor, em pot ajudar si us plau»

Finalment va venir una ambulància i el van portar a Riverside

Vaig veure com se’l enduien

I vaig pensar en una novia o una jove esposa

I un policia estatal trucant en meitat de la nit

Per dir que el teu noi ha mort en un accident a l’autopista

A vegades m’assec en la foscor

I veig la meva noia mentre dorm

Després em poso al llit i l’abraço fort

Tan sols m’estiro allà, despert en meitat de la nit

Pensant en l’accident a l’autopista

UN LLARG ADÉU

La veritat és que no sé exactament sobre què escriure, sí clar, sobre els concerts, però sobre el fets o sobre el que han representat? Els fets serien relativament fàcils de resumir: preus d’entrades elevats (és el que hi ha), s’ha acabat revendre entrades a preus abusius (per norma general), gestió de cues bastant (molt) millorable, benvinguda pluja (però havia de ser el diumenge??), odi infinit als que van de postureig al concert i no respecten els altres (per poc no arrenco un parell de caps), subtítols en català (m’encanta veure com ploren alguns), molta il·lusió de que el diumenge m’acompanyés el meu fill (que venia amb els deures fets de casa) i com a colofó: dos concerts memorables que mai oblidarem; i fins aquí els fets, és a dir la part fàcil, però per a molts aquests dos concerts han representat molt més que això, ara ve la part difícil, espero sortir-me’n.

Evidentment el que ve a continuació és totalment personal i transferible si a algú li plau.

Porto des de el 84 escoltant aquest home, he anat a uns quants concerts tot i que malauradament no he sortit a l’estranger per veure’l, tinc tota la seva discografia oficial i alguna cosa piratilla, quan era adolescent portava un «parxe» del «Born in the USA» que ocupava tota l’esquena de la jaqueta texana i ben orgullós que el portava (en tinc un d’igual nou de trinca, qualsevol dia me’l faig cosir), tinc una bona pila de llibres (algun encara pendent de llegir), també algun que altre dvd per poder veure’l «en directe» sempre que vulgui, tot això no és per dir «Ei mireu !!! soc un autèntic fan !!», que va, ni de conya, no va per aquí la cosa, tot això son coses que he anat acumulant i prou,  perquè ser fan no té res a veure amb res de tot això, podria no tenir res de tot això i ser igual de fan que el que ho tingués tot, hagués anat a 1000 concerts i cada estiu l’hagués passat a New Jersey, és un tema d’emocions, i aquests concerts han despertat moltes emocions, en un concert de Springsteen les emocions sempre hi son, però crec que aquests dos concerts n’han despertat algunes que fins ara no havien sortit.

Fa una bona pila d’anys vaig participar en una tertúlia a Ràdio Sabadell (reconec que no em guanyaria la vida com a tertulià), em van preguntar el per què de tanta «devoció» i li vaig respondre que tot i agradar-me altres grups Springsteen era l’únic que em feia posar la pell de gallina, doncs aquests concerts han estat això: un estat gallinaci continuat, escoltant un paio de 73 anys donant-ho tot i una banda de 18 músics seguint-li el ritme a tota castanya, amb la complicitat habitual, tocant temes de fot dos o quaranta anys enrere, recordo que quan portàvem 4 o 5 temes el Roc em va preguntar: «No pensa parar un moment??» i no va parar, però l’estructura dels concerts que va preparar li va permetre descansar en alguns temes posats on toca (si compares el repertori del 2016 al Camp Nou les diferències són evidents), però tot i així Springsteen ha demostrat que no té intenció de parar, certament la veu ja justeja en moltes ocasions i ja no fa aquelles corredisses amunt i avall (que en té 73 collons !!!) potser el físic ja no acompanya com abans però la capacitat d’emocionar segueix intacte, ja sigui fent callar tothom a Mary’s Place o fent-nos cantar a Thunder Road.

Però crec que aquests concerts han estat un punt d’inflexió, em donava la sensació que ell mateix ens deia: «Anem a passar-ho bé mentre puguem, que això s’acaba» però no amb tristesa sinó amb alegria, la nostàlgia flotava en l’ambient sobretot en alguns temes però en cap cas tapava tota l’energia que desprenien ell i la banda, no només als compassos inicials (sobretot el 2on concert) sinó tota l’estona, cançons com Candy’s Room, Out in the Street, She’s the One, Trapped, Johnny 99, Because the Night, Ramrod i les ja habituals aconseguien acumular energia i alegria per aguantar els moments més tranquils, molts cops he llegit que quan sona tal o qual cançó és hora d’anar a pixar o a buscar una birra, doncs resulta que no, que en aquest concerts no hi ha hagut mai aquest moment diurètic, és més crec que han abundat el moments lacrimògens, algú a Can Tuiter ha dit que difícilment podrà oblidar aquest últim Thunder Road cantat a ple pulmó (sembla que tots plegats al final hem aprés a cantar-la d’una manera prou digne)i com oblidar mai aquesta seqüència Last Man Standing/Backstreets que tants cors ha trencat, certament aquest final amb See You in My Dreams anava a tocar la fibra mentre llançava un missatge que crec que era prou clar «Per si de cas no ens tornem a veure, gràcies per ser-hi» i quan cantàvem la tornada li fèiem arribar el mateix missatge.

Però estic segur que ens queda Springsteen per estona, quan li van preguntar si pensava retirar-se, va posar com a exemple a Pete Seeger, que amb noranta i escaig anys va tocar a la presa de possessió d’Obama i que ell esperava fer el mateix i tocar fins que el cos aguantés, bé, jo també espero que segueixi tocant fins que el cos aguanti i que quan no pugui tibar de la banda volti pel món ell sol amb la seva guitarra, espero que sigui un llarg adéu.

COMPTE ENRERE

Ja ho tenim a tocar, poc més de vint dies i començarà la gira europea, he de reconèixer que arribaré al concert sense saber gairebé res de la gira americana, només he vist un vídeo de Detroit Medley (em sembla) i poca cosa més, no he vist cap repertori sencer (he evitat com si fossin el diable les habituals fotos de les llistes) i sense voler m’he assabentat de que ha tocat alguna cosa poc usual, però res més, perquè la veritat és que vull arribar al dia 28 amb totes les possibilitats obertes, sense saber si serà un concert pels molt fans o pel públic més general, si les cançons de «Letter to you» hi seran gaire presents o no, i les del «Only the strong...»? (per mi aquestes no calen tampoc), i ell? Segueix en forma els seus 73 anys? I la banda? Està ben greixada? Encara que si us he de ser honest la veritat és que tot això em preocupa relativament poc, faci el que faci, toqui les cançons que toqui penso gaudir com un garri.

Perquè sí, perquè mai he sortir decebut d’un concert, això sí, vaig llegir que va tocar una de les versions que ha fet que més m’agrada i que només he escoltat 2 vegades (‘93 i ‘12) i la veritat és que m’agradaria tornar-la a escoltar, però com he dit abans, vaig amb zero aspiracions, a més, el fet de poder anar als dos concerts m’assegura satisfacció per partida doble, és curiós que molta gent quan s’assabenten que vas als dos diuen «Els dos?? però per què??!» la veritat és que no entenc aquesta mania de que anant només a un concert ja els has vist tots, bé de fet si que l’entenc, és ignorància, que consti que ho dic amb tot el respecte del món, perquè és evident que qualsevol persona amb un mínim de formació springstiniana sap que els dos concerts seran diferents, evidentment mantindran uns punts en comú, però clar, tenir més de tres-centes cançons al repertori et dona suficient joc per fer dos concerts suficientment diferents com per voler anar als dos, no creieu? He anat a catorze concerts (molts per alguns, molt pocs per d’altres) això suposa haver escoltat 383 cançons,vint-i-set per concert, que no son poques i 183 de les quals son diferents, com que no ho sé m’abstindré de dir si hi ha gaires grups que siguin capaços de fer això, però m’atreviria a dir que ben pocs.

Hi ha gent que pensa o diu que aquesta pot ser que sigui l’última oportunitat de veure’l actuar ja sigui en solitari o amb tota la banda, certament tant els components «originals» com ell mateix ja comencen a tenir una edat i evidentment això passa factura, però fa molts anys que n’hi ha que ja els donen per morts i enterrats (artísticament clar) i la veritat és que de moment segueixen ben vius i donant molta guerra, de fet al mateix Springsteen en una entrevista li van preguntar si es pensava retirar en algun moment, la seva resposta va ser que no, que mentre pogués seguiria pujant als escenaris i va posar com a exemple a Pete Seeger que amb noranta i tants anys encara va tocar a la presa de possessió de Barack Obama, a més poca cosa hi ha més absurda que aquells grups o cantants que diuen que es retiren, fan concerts de comiat, entrevistes etc... i poc temps després ja tornen a fer concerts i a fer algun disc (aquesta és una pràctica habitual al nostre petit país), o sigui, que mentre tingui forces crec que tindrem Springsteen per estona, i evidentment un servidor seguirà anant a tants concerts com pugui, ja siguin amb la banda o en solitari, segur seguríssim que els gaudiré com sempre he fet.

Per si algú vol recordar els dos concerts (per allò de que tots els concerts son iguals) que va fer fa el maig del 2012 us deixo aquí les dues cròniques que en vaig fer.

Estadi Olimpic 20 maig 2012

Estadi Olimpic 22 maig 2012

LOCAL HERO / HEROI LOCAL

 Deixem que sigui el mateix Bruce que ens expliqui de que va la cançó.

«La següent cançó és una història real, però una mica trista...travessava la ciutat on vaig créixer i vaig mirar cap a la finestra de J.J. Newberry’s i vaig veure una foto meva, una interpretació meva d’un artísta en un boníc i gran marc de vellut negre... el pitjor era que estava al costat de Bruce Lee que semblava que anava a picar-me el cap, i a l’altre costat hi havia un gos que ni tan sols em mirava, el pitjor que va passar és que jo en vaig voler un, ja sabeu, així que vaig enviar la Patti a per ell, a sota hi havia un gran cartell... a la meva pròpia ciutat, hi posava «19,99». Així doncs que el vaig penjar a casa meva, ja sabeu, suposava, bé, que la gent arribaria i tot el món es faria un tip de riure amb ell... però un darrera l’altre els meus amics anaven entrant i ningú va riure... o sigui que per això és una història trista...» (22-09-1992, Los Ángeles) Tret de http://cowboysofthesea.blogspot.com/

Durant la gira del 92

Gira 2013

HEROI LOCAL

Anava conduint per la ciutat

Tan sols per matar el temps

Quan vaig veure una cara en un quadre de vellut negre

Des de la finestra d’un five and dime*

No vaig poder recordar el nom

Però el posat em resultava familiar

Li vaig preguntar a la venedora «Qui és aquell home

Entre el doberman i Bruce Lee?»

Ella digué «Tan sols un heroi local»

«Heroi local» digué amb un somriure

«Sí, un heroi local que durant un temps visqué aquí»

Vaig trobar un estrany vestit de negre

A l’estació de tren

Digué «Fill la teva ànima pot ser salvada»

Hi ha dones boniques i nits de mala vida

I diners perillosos de guanyar

Hi ha una gran ciutat tot travessant la frontera del whisky

I si ensenyes les cartes adequades

Ens farà caps, el dimoni paga

I aquells col·legues que són realment durs

Tindran el seu heroi local

Algú amb l’estil adequat

Tindran el seu heroi local

Algú amb el somriure adequat

Bé, vaig aprendre la meva feina i la vaig aprendre bé

Vaig fer-me una religió i una història per explicar

Primer em van fer rei després em van fer papa

Després portaren la corda

Em vaig despertar amb una gitana dient «Beu això»

Les meves mans havien perdut tota sensibilitat

Aquests dies em sento bé

Excepte quan no puc cridar al meu coratge des de la meva desesperació

Del calze enverinat

Vaig beure un vi embriagador

Aquesta nit jec aquí

Però hi ha alguna cosa a la meva orella

Dient que hi ha una petita ciutat just per sota el límit

Necessita un heroi local

Algú amb l’estil adequat

Buscant un heroi local

Algú amb el somriure adequat

Heroi local heroi local va dir ella amb un somriure

Heroi local que durant un temps visqué aquí

*El que aquí seria un "Tot a un euro" (a cent, pels que tenim una edat)