WRECK ONTHE HIGHWAY / ACCIDENT A L'AUTOPISTA

Cançó escrita en una sola nit, sense pensar-hi massa (segons el mateix autor), una història simple però no per això menys colpidora, potser alguns la trobaran sosa,  sense importància, sense gens d'èpica, bé, tot són opinions, però alguna cosa deu tenir si Springsteen la va escollir per tancar "The River". 

ACCIDENT A L’AUTOPISTA

La nit passada estava conduint

Tornant cap a casa al final d’un dia de feina

Conduïa tot sol sota una densa pluja

En una llarga recta de dos carrils

Quan em vaig trobar un accident a l’autopista

Hi havia sang i vidres per tot arreu

I allà no hi havia ningú excepte jo

Mentre queia un fred xàfec

Vaig veure un jove estirat al costat de l’asfalt

Va cridar: «Senyor, em pot ajudar si us plau»

Finalment va venir una ambulància i el van portar a Riverside

Vaig veure com se’l enduien

I vaig pensar en una novia o una jove esposa

I un policia estatal trucant en meitat de la nit

Per dir que el teu noi ha mort en un accident a l’autopista

A vegades m’assec en la foscor

I veig la meva noia mentre dorm

Després em poso al llit i l’abraço fort

Tan sols m’estiro allà, despert en meitat de la nit

Pensant en l’accident a l’autopista

UN LLARG ADÉU

La veritat és que no sé exactament sobre què escriure, sí clar, sobre els concerts, però sobre el fets o sobre el que han representat? Els fets serien relativament fàcils de resumir: preus d’entrades elevats (és el que hi ha), s’ha acabat revendre entrades a preus abusius (per norma general), gestió de cues bastant (molt) millorable, benvinguda pluja (però havia de ser el diumenge??), odi infinit als que van de postureig al concert i no respecten els altres (per poc no arrenco un parell de caps), subtítols en català (m’encanta veure com ploren alguns), molta il·lusió de que el diumenge m’acompanyés el meu fill (que venia amb els deures fets de casa) i com a colofó: dos concerts memorables que mai oblidarem; i fins aquí els fets, és a dir la part fàcil, però per a molts aquests dos concerts han representat molt més que això, ara ve la part difícil, espero sortir-me’n.

Evidentment el que ve a continuació és totalment personal i transferible si a algú li plau.

Porto des de el 84 escoltant aquest home, he anat a uns quants concerts tot i que malauradament no he sortit a l’estranger per veure’l, tinc tota la seva discografia oficial i alguna cosa piratilla, quan era adolescent portava un «parxe» del «Born in the USA» que ocupava tota l’esquena de la jaqueta texana i ben orgullós que el portava (en tinc un d’igual nou de trinca, qualsevol dia me’l faig cosir), tinc una bona pila de llibres (algun encara pendent de llegir), també algun que altre dvd per poder veure’l «en directe» sempre que vulgui, tot això no és per dir «Ei mireu !!! soc un autèntic fan !!», que va, ni de conya, no va per aquí la cosa, tot això son coses que he anat acumulant i prou,  perquè ser fan no té res a veure amb res de tot això, podria no tenir res de tot això i ser igual de fan que el que ho tingués tot, hagués anat a 1000 concerts i cada estiu l’hagués passat a New Jersey, és un tema d’emocions, i aquests concerts han despertat moltes emocions, en un concert de Springsteen les emocions sempre hi son, però crec que aquests dos concerts n’han despertat algunes que fins ara no havien sortit.

Fa una bona pila d’anys vaig participar en una tertúlia a Ràdio Sabadell (reconec que no em guanyaria la vida com a tertulià), em van preguntar el per què de tanta «devoció» i li vaig respondre que tot i agradar-me altres grups Springsteen era l’únic que em feia posar la pell de gallina, doncs aquests concerts han estat això: un estat gallinaci continuat, escoltant un paio de 73 anys donant-ho tot i una banda de 18 músics seguint-li el ritme a tota castanya, amb la complicitat habitual, tocant temes de fot dos o quaranta anys enrere, recordo que quan portàvem 4 o 5 temes el Roc em va preguntar: «No pensa parar un moment??» i no va parar, però l’estructura dels concerts que va preparar li va permetre descansar en alguns temes posats on toca (si compares el repertori del 2016 al Camp Nou les diferències són evidents), però tot i així Springsteen ha demostrat que no té intenció de parar, certament la veu ja justeja en moltes ocasions i ja no fa aquelles corredisses amunt i avall (que en té 73 collons !!!) potser el físic ja no acompanya com abans però la capacitat d’emocionar segueix intacte, ja sigui fent callar tothom a Mary’s Place o fent-nos cantar a Thunder Road.

Però crec que aquests concerts han estat un punt d’inflexió, em donava la sensació que ell mateix ens deia: «Anem a passar-ho bé mentre puguem, que això s’acaba» però no amb tristesa sinó amb alegria, la nostàlgia flotava en l’ambient sobretot en alguns temes però en cap cas tapava tota l’energia que desprenien ell i la banda, no només als compassos inicials (sobretot el 2on concert) sinó tota l’estona, cançons com Candy’s Room, Out in the Street, She’s the One, Trapped, Johnny 99, Because the Night, Ramrod i les ja habituals aconseguien acumular energia i alegria per aguantar els moments més tranquils, molts cops he llegit que quan sona tal o qual cançó és hora d’anar a pixar o a buscar una birra, doncs resulta que no, que en aquest concerts no hi ha hagut mai aquest moment diurètic, és més crec que han abundat el moments lacrimògens, algú a Can Tuiter ha dit que difícilment podrà oblidar aquest últim Thunder Road cantat a ple pulmó (sembla que tots plegats al final hem aprés a cantar-la d’una manera prou digne)i com oblidar mai aquesta seqüència Last Man Standing/Backstreets que tants cors ha trencat, certament aquest final amb See You in My Dreams anava a tocar la fibra mentre llançava un missatge que crec que era prou clar «Per si de cas no ens tornem a veure, gràcies per ser-hi» i quan cantàvem la tornada li fèiem arribar el mateix missatge.

Però estic segur que ens queda Springsteen per estona, quan li van preguntar si pensava retirar-se, va posar com a exemple a Pete Seeger, que amb noranta i escaig anys va tocar a la presa de possessió d’Obama i que ell esperava fer el mateix i tocar fins que el cos aguantés, bé, jo també espero que segueixi tocant fins que el cos aguanti i que quan no pugui tibar de la banda volti pel món ell sol amb la seva guitarra, espero que sigui un llarg adéu.