Això no és una crítica de Letter to you, bàsicament perquè ja n’hi ha moltes i fetes per gent que de música en sap, i jo la crítica la tinc feta en un plis-plas: «M’agrada molt i m’és igual la resta d’àlbums que ha tret», i és que aquests dies m’he fet un fart de llegir crítiques/opinions que es podien resumir de la següent manera: «tot el que ha fet Springsteen des de The River (o Nebraska o Born in the USA sent generosos) és una porqueria, i només es salven quatre cosetes» certament l’opinó és lliure, però te’n adones quan llegeixes segons quin tipus de opinió que molta gent basa la seva opinió musical en un fet, senzillament no els hi agrada el que fa, potser penseu que és una obvietat que si no t’agrada un àlbum n’opinis negativament, i clar, així és, el problema és que bases la teva opinió en que per tu només són bons el 5/6 primera àlbums i a sobre en fas una crítica gairebé personal, vaig llegir una opinió d’un paio que sense manies deia que com que ell havia anat a 300 concerts tenia prou coneixements per dir que Letter to you era un fracàs, i la més absurda de totes les opinions és aquella que diu que Springsteen ha fet trampa perquè el que ha pretès és tornar a fer la música que feia abans (abans = anterior a BITUSA), és a dir, un paio que es queixa de que a partir dels 80 no va fer res de bò criticant que el mateix Springsteen hagi tornat a buscar aquell so que el paio enyora... una mica boig tot plegat i això ho he llegit de crítics «oficials», en resum, que el què ara em demana el cos és fer una espècie de defensa no d’aquest àlbum sinó de 50 anys de carrera d’un músic que per molts ha estat i serà un referent.
Un músic que ha fet 20 àlbums d’estudi i n’ha tret 20 més entre recopilatoris, directes, dvds i que pel que es comenta té la intenció de treure en breu una altre caixa com la de Tracks, cinc cd farcidets de cançons descartades dels àlbums publicats, en fi, prolífic com pocs, Springsteen ja fa molts anys que fa el que li rota (sobretot des de que el seu primer mànager li va voler fotre la pirula i controlar-li tota la seva producció) i és evident que part de la seva obra està influenciada pels esdeveniments de la seva pròpia vida i la seva manera de veure el món, cosa que certs crítics/opinadors no entenen o senzillament no tenen en compte; personalment crec que l’obra de Springsteen es pot dividir en 3 fases; la primera, desde el Greetings from Asbury Park, NJ (1973) al The River (1981), precisament aquella que tants diuen que és l’autèntic Springsteen, i en la que veiem clarament una evolució personal i musical, perquè és evident que no sona igual el seu primer disc que el sisè, tant evident com que ell i la banda perfeccionen i milloren i que les temàtiques no són les mateixes perquè la percepció de l’entorn personal i social no són iguals, més encara si parlem d’un jove nord-americà que va néixer en una ciutat de mala mort que mica en mica anava morint, que es va salvar d’anar Vietnam, que veia com el seu pare anava donant tombs sense rumb per la vida i la crisi econòmica feia estralls, si tot això no afecta la teva percepció de la realitat és que no tens vida, la segona fase aniría desde Born in the USA (1984) a Lucky Town (1992) a nivell personal va ser una muntanya russa, casament amb «estrella» de la TV, adulteri, divorci, casament amb la Patti, fills... i el seu pare sempre present, a nivell musical tenim l’aparició de l’Springsteen de masses (el perquè d’aquest canvi ja és un altre tema), gires mundials en estadis i concerts de tres hores o més, dos àlbums sense la E Street (denostats pels talifans però que tenien cançons bones, però certament tenien una sonoritat diferent), col·laboracions en gires (Amnistia Internacional), en resum es converteix en un artista global que pot rebentar estadis, col·laborar en concerts benèfics (grans i petits), fer un concert per la Mtv (endollat, que per alguna cosa és el boss...) i fins i tot guanyar un òscar... i la tercera i última fase que agafaría desde The Ghot of Tom Joad (1995) fins aquest últim Letter to you , aquesta és la més amplia (perquè com gairebé tothom a partir d’una edat ja estàs fet i et centres en el que t’interessa en cada moment) i per tant és la que els registres i temàtiques són molt variades cançons de frontera on el drama de l’inmigració té molt pes, tributs a cançons folk, crítica política, crides a renéixer després de tragèdies, caixeres de supermercat, bandits de l’oest americà, nostàlgia de dies llunyans etc...
Per alguns Springsteen no hauría de canviar...
Certament amb una carrera tant llarga és evident que hi ha discos millors o pitjors i que agraden més o menys, jo, com qualsevol altre tinc els meus àlbums preferits (Darkness, Devils, Wrecking...) i els que senzillament ni fu ni fa (Human, Lucky, High), també n’hi ha algún que majoritariament no han agradat gaire (Working) però a tots hi ha cançons que t’agraden i en molts hi ha cançons que t’emocionen, que et fan pensar, que denuncien injustícies, que et diverteixen, et fan ballar (bé, jo de ballar més aviat poc...) o que et posaríes a cantar a plè pulmó (jo això de cantar tampoc...), segur que Springsteen ha comès errors, però els que hagi comès ell sap quins són i ell sabrà si els ha pogut arreglar o no repetir, nosaltres no n’hem de fer res, si ell va creure oportú prescindir de la E Street Band en 2 àlbums i buscar una altre banda (bé de fet 3, Tunnel of Love el va grabar amb ajudes puntuals dels seus membre, cosa que no els hi va agradar gaire, per sort la gira vas ser amb la banda) doncs potser va ser perquè volia o necessitava un canvi i probar coses noves i punt, ni més ni menys, si li ve de gust fer un àlbum semi-acústic desolat com The Ghost of Tom Joad amb una temàtica més aviat fosca i depriment (i que té dues les meves cançons preferides) pos palante i de propina es marca una gira de petit format, amb aforaments de 500 persones i ho peta i tanca moltes boques, certament ha fet albums fluixos com Working on a Dream o High Hopes, però jutjar 50 anys de carrera (40 per alguns) d’un dels músics més potents que hi ha senzillament perquè no t’agrada el que «ara» fa, és com a mínim, d’un simplisme que espanta, entenc que hi hagi gent que no combregui en el canvi que va fer fa dècades, però noi, si volen escoltar sempre el mateix tenen cinc àlbums per posar-se en bucle i que no malgastin el temps criticant coses que no escolten perquè no els hi agrada, ja sé que l’Springsteen dels 70 i principis dels 80 era més «autèntic» (com si ara fos fals...), amb les seves epopeies urbanes, curses pels carrers, amors fugaços i alguna que altre palla mental, però a mi m’agrada tant aquest primer Springsteen com el que parla de l’immigració, el que fotría un tret als malparits que han enfonsat l’economía, el que es posa en la pell d’un soldat... i sí, també ha fet, per mi, autèntics desproposits com per exemple The Fuse, Let’s be Friends (The Rising) Queen of the supermarket (Working on a dream), Swallowed Up(Wrecking Ball) i alguna més, però en lloc de despotricar no les escolto i llestos, és ben fàcil, que del que es tracta és de disfrutar del que t’agrada i deixar córrer el que no.
Si després del que acabo d’exposar hi ha algú que encara creu que l’únic Springsteen bò (que sigui bò o no no té res a veure en que t’agradi més o menys el que fa, que això a vegades no s’entén) és el dels seus inicis, d’aquells que creu que ha de seguir fent el mateix als 25, 35, 45, 55 o 70 anys doncs m’imagino que deu ser un tipus anclat en el passat sense cap mena de visió de futur, que encara deu portar un Seat 127, té un Commodore de 4k, només té dos canas de tv i per descomptat només escolta vinils o casets, això de l’evolució no va amb ell.
