Fa un temps vaig tenir
l’oportunitat de disfrutar d’un concert d’en Sergio Gisbert en solitari, un
concert acústic on el músic saragossà feia un homenatge (fins i tot vassallatge)
a Bruce Springsteen, a la crònica que en vaig fer vaig escriure (aquí la podeu llegir) que tenia ganes
de veure’l amb els Spirtits in the Night, la banda tribut a Springsteen que
lidera, doncs bé, el dissabte passat a Razzmatazz vaig poder satisfer aquest
desig.
Al voltant d’unes 250 persones
van mig omplir la sala petita de Razzmatazz, diria que gairebé totes amb ganes
de passar una bona estona escoltant com els Spirits feien una repassada al
repertori de Springsteen, i per obrir boca varen arrencar amb Better Days he de
reconèixer que em va sorprendre, no és que em desagradi la cançó però el fet
que comencessin amb una cançó d’un dels seus àlbums més criticats ja em va fer
veure que no tenien manies i que s’atrevien amb tot, The Promised Land ens va
enviar cap a finals dels 70, potentíssima versió que la banda va executar a la
perfecció i amb un Gisbert entregat i brillant, i és que els Spirit són , crec,
més que una banda tribut són un excel·lent grup de rock, les tres guitarres,
baix, dos teclats, dos saxos, bateria,
violí i mandolina (entre el grup hi ha un parell d’ “homes orquestra”) donen per
molt i crec que treuen el màxim rendiment de cada cançó, No Surrender i Murder Inc. van tancar aquest primer “tour de force”, Brilliant Disguise va permetre
recuperar l’alè a la banda i va suavitzar el concert, una bona interpretació
que compta com a afegit al tema original l’incorporació d’un violí (instrument
que aprofiten al màxim en més d’una cançó gràcies a les bones maneres d’en Jaime
Lapeña), Loose Ends (una de les cançons preferides d’en Sergio i que dona títol
a l’àlbum tribut que va fer) va donar pas a Fire i aquesta a la brillant
Spirits in the Night on el saragossà es va poder divertir a gust tot “jugant”
amb la lletra de la cançó i el públic, per sort però en Sergio juga a la seva
manera, no és el Bruce i sortosament no el vol imitar, naturalment és impossible
que no s’escapi algun tic però no crec que ho faci conscientment i no són
habituals, està clar que el que els hi agrada és tocar les cançons del de NJ i
deixar les imitacions als professionals del tema… Amb Human Touch retornarem
als ’90, però només per uns moments després una potentísima interpretació de
The Ties that Bind (em va posar la pell
de gallina i tot…) en va fer retrocedir fins al ’81, seguidament en Sergio va
presentar la que segons ell és segurament la millor cançó del món, i molts (la
majoria suposo) ja sabíem quina era abans de que comences a sonar, i és que
Thunder Road és , com diu el meu amic Rafi, LA CANÇÓ, després va venir el
moment Badlands, la segona en el meu podi personal, per desil·lusió meva i
alegria del públic en general van fer la versió “moderna”…ho sento, segueixo
pensant que la millor versió és la del 75/85…però no per això va deixar
d’entusiasmar-me aquest cant a l’optimisme, llavors va venir una de les
sorpreses de la nit, en Sergio va fer pujar a l’escenari al Sergi Sardina i al
Jordi Minguell, cantant i guitarra respectivament de The No Surrender Band,
banda tribut nascuda fa pocs anys del foro de l’Stone Pony (a veure si els
vaig a veure algun dia, de l’últim cop fa cinc anys i pel que diuen han millorat molt), junts van interpretar Because The Night , va
ser curiós poder sentir a la vegada dues maneres tant diferents de cantar el
mateix, evidentment el “duel” de guitarres també va ser-hi, va arribar el torn
de quatre temes que són , potser, les
cançons més conegudes de Springsteen (pel públic en general vull dir) : Born in the USA, The River, Hungry Heart i
Dancing in the Dark, he de reconèixer la meva predilecció per les dues
primeres, les altres dues mai m’han acabat de fer el pes, això si Gisbert va
intentar que el públic cantés a Hungry..i ho va aconseguir, bé, tot no…jo no
vaja…després va venir Born to Run interpretada amb tota l’energia que neccesita
aquest obra mestra, per recuperar-se els Spirtis van deixar l’escenari per tal
de que en Joan i el Xavi (“capos” de l’Stone Pony) fèssin un sorteig entre el
públic…val a dir que tots els que estàvem allà ens quedàrem amb les ganes de
saber que hi havia dins la caixa que l’afortunat guanyador del sorteig es va
endur…
Pel primer bis va sortir en
Sergio sol a l’escenari, i va cantar I Wish I Were Blind en acústic, i vaig
poder tornar a veure aquell Gisbert que vaig conèixer a Vilafranca fa uns
mesos, magnífic, però el concert acústic va acabar ràpid i la resta de la banda
va tornar a pujar a l’escenari per arrencar
amb l’enganxosa cançó pop Waiting on a Sunny Day, i va tornar a fer cantar el
públic i a fer una mica de festival, que és pel que serveix aquesta cançó
bàsicament, però per fi va tornar a l’Springsteen més guitarrer i va començar
una brillant Cadillac Ranch, una d’aquelles cançons que el de NJ sap fer per
divertir-se i passar una bona estona,
Glory Days va tancar el concert deixant-nos a la majoria (o a mi com a
mínim) amb ganes de més, varen ser dues hores i mitja de concert vint-i-dues
cançons totes elles interpretades amb molta solvència, sense més concessions de
les estricatament necessàries, encara que personalment hagués eliminat o Hungry
o Waiting (…ho sento, a mi el pop no m’acaba d’entrar, ni que faci el mateix
Boss..) i potser n’hagués inclòs alguna del Wrecking Ball o del The Ghost Of
Tom Joad (on Gisbert hagués tornat a brillar acústicament), però el temps era
el que era i sempre en sobre alguna o en falta alguna altre, un altre punt a
millorar crec que eren els temps entre tema i tema, excessius en algun cas
encara que és veritat que també hi va haver algun problema tècnic, tot i aquest
“peròs” he de dir que vaig disfrutar molt d’una banda que sense caure en els
excessos (ni el ridícul) i amb una solvència total fa que et sentis , ni que
sigui per uns moments, menys orfe de concerts del Bruce…això si quan surts
dius: ”Són molt bons…però quines ganes que torni el de veritat !!!”.
Aquí us deixo un parell de vídeos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada