26 d’oct. 2024

DOWNBOUND TRAIN

Cinquè tall del "Born in the USA" (1984), segurament és la que menys vegades a tocat en directe, potser perquè és la menys comercial de totes(?), de fet Dave Marsh (un dels biògrafs "oficials") va dir que era la pitjor cançó no només de l'àlbum sinó de totes les que havia escrit des de la publicació de "The Wild..." (1973), tot són gustos, a mi em sembla una bona cançó.

Un altre cop tenim un perdedor com a protagonista de la història, en Joe ha perdut la feina, la xicota i el futur que tant bonic semblava i no només això, al final perd una altre feina i la llibertat perquè sembla que acaba treballant com a presidiari arreglant les vies del tren o com a mínim això és el que June Skinner intueix en el seu llibre «Bruce Springsteen: Más duro que los demás» (Ed. Robinbooks , 2008).

Per cert, «downbound» és una paraula que no existeix, Springsteen se la treu de la màniga, les traduccions habituals al castellà ho tradueixen com «a la deriva» i el «rider» original com a «jinete», per mi a la deriva hi van els vaixells i els genets són els que van a cavall, a mi m’ha semblat més versemblant traduir-ho com «en via morta» i «maquinista», que lliga més amb les referències ferroviàries que hi ha a la cançó.





TREN EN VIA MORTA

Tenia una feina, tenia una noia
Tenia alguna cosa que funcionava en aquest món, senyor
Em varen despatxar del magatzem de fusta
El nostre amor anava malament, eren temps difícils
Ara treballo allà al renta-cotxes
On només fa que ploure
No et sents com el maquinista d’un tren en via morta

Ella tan sols va dir: «Joe he de marxar
ho hem tingut un cop, no ho tornarem a tenir més»
Va fer les maletes, va deixar-me enrere
Va comprar un bitllet a Central Line
De nit mentre dormo, sento el xiulet queixar-se
Sento el seu petó sota la boirosa pluja
I em sento com el maquinista d’un tren en via morta

La nit passada vaig sentir la teva veu
Estaves plorant, plorant, estaves tan sola
Vas dir que el teu amor no havia mor mai
Estaves esperant-me a casa
Vaig posar-me la jaqueta, vaig córrer travessant els boscos
Vaig córrer fins que em pensava que m’explotava el pit
Allà al clar, més enllà de l’autopista
A la llum de la lluna, la casa on ens casarem brillava
Vaig travessar el pati d’una volada, vaig obrir la porta de cop
El cap em martellejava, vaig pujar escales amunt
L’habitació estava fosca, el nostre llit estava buit
Llavors vaig sentir aquell xiulet queixós
Vaig caure de genolls, vaig abaixar el cap plorant

Ara faig anar un mall a les vies del tren
Colpejant les travesses, treballant sota la pluja
No sents ara que ets el maquinista d’un tren en via morta



23 d’oct. 2024

DOWNBOUND TRAIN / TREN EN VIA MORTA

Cinquè tall del "Born in the USA" (1984), segurament és la que menys vegades a tocat en directe, potser perquè és la menys comercial de totes(?), de fet Dave Marsh (un dels biògrafs "oficials") va dir que era la pitjor cançó no només de l'àlbum sinó de totes les que havia escrit des de la publicació de "The Wild..." (1973), tot són gustos, a mi em sembla una bona cançó.

Un altre cop tenim un perdedor com a protagonista de la història, en Joe ha perdut la feina, la xicota i el futur que tant bonic semblava i no només això, al final perd una altre feina i la llibertat perquè sembla que acaba treballant com a presidiari arreglant les vies del tren o com a mínim això és el que June Skinner intueix en el seu llibre «Bruce Springsteen: Más duro que los demás» (Ed. Robinbooks , 2008).

Per cert, «downbound» és una paraula que no existeix, Springsteen se la treu de la màniga, les traduccions habituals al castellà ho tradueixen com «a la deriva» i el «rider» original com a «jinete», per mi a la deriva hi van els vaixells i els genets són els que van a cavall, a mi m’ha semblat més versemblant traduir-ho com «en via morta» i «maquinista», que lliga més amb les referències ferroviàries que hi ha a la cançó.

Versió original

Gira "Born in the USA"

A Madrid aquest any


TREN EN VIA MORTA

Tenia una feina, tenia una noia
Tenia alguna cosa que funcionava en aquest món, senyor
Em varen despatxar del magatzem de fusta
El nostre amor anava malament, eren temps difícils
Ara treballo allà al renta-cotxes
On només fa que ploure
No et sents com el maquinista d’un tren en via morta

Ella tan sols va dir: «Joe he de marxar
ho hem tingut un cop, no ho tornarem a tenir més»
Va fer les maletes, va deixar-me enrere
Va comprar un bitllet a Central Line
De nit mentre dormo, sento el xiulet queixar-se
Sento el seu petó sota la boirosa pluja
I em sento com el maquinista d’un tren en via morta

La nit passada vaig sentir la teva veu
Estaves plorant, plorant, estaves tan sola
Vas dir que el teu amor no havia mor mai
Estaves esperant-me a casa
Vaig posar-me la jaqueta, vaig córrer travessant els boscos
Vaig córrer fins que em pensava que m’explotava el pit
Allà al clar, més enllà de l’autopista
A la llum de la lluna, la casa on ens casarem brillava
Vaig travessar el pati d’una volada, vaig obrir la porta de cop
El cap em martellejava, vaig pujar escales amunt
L’habitació estava fosca, el nostre llit estava buit
Llavors vaig sentir aquell xiulet queixós
Vaig caure de genolls, vaig abaixar el cap plorant

Ara faig anar un mall a les vies del tren
Colpejant les travesses, treballant sota la pluja
No sents ara que ets el maquinista d’un tren en via morta



24 de juny 2024

MÀGIA

 


"Soc aquí per aportar una prova que aquest "nosaltres" sempre fugisser i mai no del tot creïble continua viu. Aquest és el meu truc de màgia. I com tots els trucs de màgia, cal una posada en escena"

                                                                  Bruce Springsteen al pròleg de "Born To Run"


La veritat és que no sabia com posar-m'hi, o sigui que he agafat la idea d'una persona que en sap més que jo per tal d'intentar explicar el que molts vam viure durant aquests dos concerts de Barcelona, a això que el mateix Bruce deia en el seu llibre ella hi afegia: "Tan fàcil i tan difícil. 60.000 de nosaltres "us" vam ser víctimes del truc de màgia ahir. Jo m'ho vaig creure. I vosaltres?"I certament el que fa Springsteen és màgia, i jo me la crec, porta fent-ne un bon grapat d'anys, sap el que vol la gent i que aquest "gent" és un concepte amplíssim, des dels que salten i ballen d'emoció amb 'Waitin' On A Sunny Day' però ni s'immuten escoltant en Bittan brodar un 'Backstreets' que mai oblidarem, als que aprofiten la primera per fer una cervesa, però se'ls inunden els ulls de llàgrimes amb les primeres notes de la segona; els que portem uns quants concerts a l'esquena som plenament conscients que sempre faltaran o sobraran cançons, però així és la vida, mai pots tenir tot el que vols, però aquí hi ha la màgia del de Freehold, sempre aconsegueix emocionar-te i que surtis amb un somriure d'orella a orella.

Vaig sortir dels concerts plenament convençut que lo de l'any passat va ser una finta, no a nivell musical, però si a nivell humà, els concerts de l'any passat van mostrar un Bruce molt més estàtic que mai i que amb prou feines interactuava amb el públic (com a mínim no al nivell que ens tenia acostumats), però aquests dos dies va demostrar que ni de lluny s'havia cansat de la gent, passejades inacabables a tocar de la gent, interactuant amb la canalla que hi havia (que no era poca, cosa que a nivell personal em sembla absurd), amb els pesadets que li volen donar coses, amb els que volen que toqui una o altra cançó i amb els que estan més pendents de fer fotos o vídeos, en fi, que era el de sempre i que en el fons mai havia marxat, com sempre va fer callar a tota aquella gent que en un gran estadi es perd el contacte amb la gent, i sí, naturalment no és el mateix estar a primera fila que al fons de la pista o a la grada més llunyana, però crec que si no hi has estat mai dificilment podràs fer-te una idea del que vull dir.

Pel que fa a la part musical crec que el segon concert va ser més rodó que el primer i això que el llistó era ben amunt, és possible que només fos una sensació però em va semblar que el primer dia el so va ser pitjor que el segon, potser perquè que estavem situats a gairebé la meitat de la pista i a un lateral mentre que el segon erem just darrere el pit i a tocar de la taula de so. Com he dit al principi sempre hi ha temes que falten i d'altres que sobren, però en els dos dies n'hi va haver per tots els gustos, potser s'hi van trobar a faltar algun altre gran clàssic però van caure temes com 'Darkness On The Edge Of Town', 'Backstreets', 'Reason to Believe' (el meu fill es moria de ganes que toques 'Jungleland') i d'altres que no són tant "populars", al primer terç va ser on hi va haver més canvis, per mi la majoria a millor, els dos tàndems 'Darlington County'/'Working On The Highway' i 'Atlantic City'/'Reason To Believe' crec que van ser un encert, encara sortissin del set-list 'No Surrender' (que ja tocava fer-la descansar...), 'Seeds' (un dels desitjos que vaig demanar) i d'altres, com a punt curiós cal destacar el canvi d'en Max Weinberg pel seu fill Jay per tocar una acollonant 'Radio Nowhere' (si arriba a tocar gaires temes als avis que hi havia a l'escenàri els hi agafa un cobriment!!), la inclusió de 'Spirits in the Night' va ser dels moments més màgics de la nit amb una interpretació de 10. I després va arribar el torn de 'Waitin'...' (agraèixo enormement que per dissabte 'Hungry Heart' no entrés al set-list) que la veritat sigui dita va anar bé per recuperar-se d'un inici demolidor, a partir d'aquí la va ser terreny conegut i el repertori va ser gairebé calcat al del dijous i només va canviar 'My Hometown' per 'Racing In The Streets' (amb una interpretació d'antologia) tampoc va sonar de 'Rockin' All Over The World' de la Creedence que dijous va afegir de manera improvisada que no estava al set-list, com és norma des de l'any passat una sentida 'I'll See You In My Dreams' va tancar els dos concerts, però el dissabte hi va fer un afegitó: "I'll see you again!!", esperem que així sigui i que puguem tornar a gaudir de la seva màgia un cop més.

En resum, dues actuacions fantàstiques, amb un Bruce molt endollat des del primer moment i amb tota una banda que com sempre va estar a l'altura, però aquest cop crec que mereix una menció especial el poderós Max Weinberg (des de sempre li he tingut una admiració especial) la bateria del qual feia vibrar tot l'estadi i només a ser superat (en rapidesa) pel seu fill, també em va sorprendre que Steve fes un parell o tres de solos, cosa que crec que no havia vist mai. També hi va haver alguna nota negativa, però van ser a peu de pista, només diré que és el segon cop que em veig temptat d'usar la violència per fer callar algú durant un concert i també que uns quants vam estar a punt de causar un incident diplomàtic amb França.

Van ser dos dies molt especials també perquè va venir el Roc, es va estrenar l'any passat, però quan va veure que tornava a venir va dir "Aquest cop vull anar als dos!!", val a dir que se sabia algunes lletres millor que jo... hi ha relleu.





2 de juny 2024

MATAMOROS BANKS / LA RIBA DE MATAMOROS

«A principis dels ‘90 vaig viure un temps a Califòrnia i vaig escriure una sèrie de cançons ubicades a Califòrnia, a través de Central Valley i per tota la frontera... aquesta cançó és part d’aquell grup de cançons i la vaig escriure com una seqüela...al final, cada any hi ha centenars de persones que moren intentant travessar la frontera del sud cap a Estats Units, moren als rius, ofegats, deshidratats creuant el desert, darrera les furgonetes... moren per arribar aquí i fer els treballs més bruts i durs que tenim... el que necessitem és una política d’immigració més humanitària i algú amb el valor per intentar-ho. Així que vaig escriure aquesta cançó a la inversa, comença amb el cos al fons del riu i acaba amb la travessa del desert per arribar a la riba del Rio Bravo i travessar-lo cap a Brownsville*, Texas» (31/07/2005, Columbus Ohio) tret del blog Cowboys Of The Sea

*Matamoros és la ciutat mexicana que hi ha just davant, a l’altre riba del riu




La riba del Matamoros


Durant dos dies el riu et porta avall
Després surts cap a la llum sense fer soroll
Passant pel costat de parcs infantils i deserts creuaments de vies
Les tortugues se’t mengen la pell dels ulls, i queden oberts cap a les estrelles

La teva roba cedeix a la corrent i les pedres del riu
Fins que cada rastre dels llocs on has estat s’esvaeix
I les coses de la terra fan la seva tasca
I les coses del Cel poden fer el mateix
Adéu, estimada meva, pel teu amor dono gràcies a Déu.
Troba’m a Matamoros
Troba’m a Matamoros
Troba’m a la riba de Matamoros

Sobre rius de pedra i antics llits oceànics
Camino amb sandàlies fetes de corda i trossos de pneumàtics
Les butxaques plenes de pols, la boca plena de fredes pedres
La pàl·lida lluna obre la terra fins als òssos
Anhelo, estimada, els teus petons ,pel teu dolç amor dono gràcies a Déu
El contacte dels teus amorosos dits
Troba’m a Matamoros
Troba’m a Matamoros
Troba’m a la riba de Matamoros

Els teus dolços records venen amb el vent del capvespre
Dormo i somio que et tinc de nou entre els meus braços
Les llums de Brownsville brillen sobre el riu
Se sent un crit i em submergeixo en el vermell i fangós riu
Anhelo, estimada, els teus petons, pel teu dolç amor dono gràcies a Déu
El contacte dels teus amorosos dits
Troba’m a Matamoros
Troba’m a Matamoros
Troba’m a la riba de Matamoros

Troba’m a Matamoros
Troba’m a Matamoros
Troba’m a la riba de Matamoros

20 de març 2024

MOONLIGHT MOTEL / MOTEL CLAR DE LLUNA

Una cançó pausada, sense presses, més aviat melancòlica (una miqueta com tot l’àlbum), uns arranjaments sense complicacions, tot això casa perfectament amb una lletra que et fa imaginar clarament un d’aquells motels de carretera tant típics però que ara ja està tancat i barrat. Un motel que pel que sembla mai havia estat de primera categoria (aquests llençols envellits...) ni gaire concorregut, potser el protagonista de la cançó hi treballava o era un dels pocs clients habituals i hi portava la seva amant (o parella), en qualsevol cas hi torna per recordar temps millors mentre es fot tot solet una ampolla de Jack (Daniels suposo) a la seva salut i a la de la seva amant.

Correcció: aportada pel Julià Salas, el protagonista segurament n'era el propietari i d'aquí la tristesa de veure el seu antic negoci tancat


De la pel·lícula "Western Stars" (2019), dubto que mai formi part d'un concert

MOTEL CLAR DE LLUNA

Hi ha un lloc en una carretera per on
ningú passa i on ningú va, el recepcionista diu que aquests dies
dos joves poden venir i desaparèixer entre
els llençols descolorits d’una endormiscada habitació cantonera
Entre l’enfosquida olor
de flors marcides
Mandroses hores de capvespre
Al Motel Clar de Lluna

Ara la piscina està plena de buidor, tres metres de fondària
Té Dents de Lleó creixent a les esquerdes del formigó
Una tanca de filferro mig rovellada
Un cartell que diu "Nens vigileu com jugueu"
El gust del teu pintallavis i el teu secret xiuxiuejat que vaig prometre no dir mai
Mig borratxo de cervesa i la teva respiració a la meva orella
Al Motel Clar de Lluna

I després hi ha factures i nens i nens i factures i el so d’una campaneta
Per tota la vall travessant la polsosa porta
Del Motel Clar de Lluna

La nit passada vaig somiar amb tu, la meva amant
I el vent bufà a través de la finestra i va aixecar la flassada
del meu llit solitari, m’he despertat amb una cosa que vas dir
Que és millor haver estimat, sí, és millor haver estimat
Mentre conduïa, hi havia frescor en la brisa
I les fulles voltaven pel cel i queien
Per una carretera tant negre que vaig fer marxa enrere
Cap al Motel Clar de Lluna

Estava tapiat i se’n havia anat com una vella cançó d’estiu
No era res més que una closca buida
Vaig entrar-hi i em vaig aturar a meu antic lloc

Vaig treure una ampolla de Jack d’una bossa de paper
En vaig servir una per mi i també una per tu
Després me’n vaig servir altre fora, a l’aparcament
Del Motel Clar de lluna




3 de febr. 2024

THE WISH / EL DESIG

 Adele Ann Zerilli Springsteen (4-5-1925 / 31-1-2024)




El desig


Un carrer brut ple de neu mig fosa per la pluja

Un noiet i la seva mare tremolant davant l’aparador d’una botiga de música vinguda a menys

Aquella nit al capdamunt de l’arbre de Nadal hi brilla una estrella

I a sota una guitarra japonesa nova de trinca



Recordo el matins, mare, sentint l’alarma del teu rellotge

Jo tot estirat al llit escoltant com et posaves a punt per la feina

El so de la teva capsa de maquillatge sobre la pica

I les noies a l’oficina, totes amb pintallavis, perfum i faldilles

I com d’orgullosa i contenta anaves tot caminant de casa a la feina



Si els ulls del papa eren finestres a un món tant mortal com real

Tu no podies fer que deixes de mirar però vas fer que no m’hi arrossegués

És un món vell i divertit, mama, on els desitjos d’un noiet esdevenen reals

Bé, en tinc uns quants a la butxaca i un d’especial només per tu



No és cap trucada un diumenge, flors o una targeta del dia de la mare

No és una casa en un turó amb un jardí i un petit pati

Vaig agafar el meu hot rod* a Bond Street, sóc vell però em coneixeràs d’un cop d’ull

Trobarem un bar on soni rock’n roll i nena sortirem a ballar



Bé, aquest era jo amb les meves botes Beatle**, tu amb els teus rínxols roses i pantalons matador***

Pujant al sofà per fer un twist pels tiets i les tietes

Vaig saber trobar una noia per mi mateix, mare, ho vaig esbombar el dia del teu aniversari

Ella m’esperava al porxo del davant mentre tu em deies que sortís

I que digués el que havia de dir



La nit passada vam seure tots junts rient de les coses que la guitarra ens va portar

I tot estirat i despert pensava en les altres coses que ens havia portat

Bé, aquesta nit estic recollint peticions aquí, a la cuina

Aquesta és per tu, mama, deixa’m sortir i dir-ho

És tard, però noia, si buscaves una cançó trista, no la tocaré


*Cotxe antic modificat per fer curses

**Botes de canya baixa, acabades en punta i fetes de cuir, popularitzades pel Beatles

***Pantalons  de cintura alta i cenyida però camals amples