29 de set. 2011

YOUNGSTOWN

Una de les meves preferides, 150 anys de la historia dels Estats Units condensats en cinc estrofes, en aquesta cançó Springsteen no s'invenat res, James i Dan Eaton van existir, Youngstown surt als mapes, la Jenny no és cap noia sino el nom que rebia una de les foneries més grans de la zona i Nam (Vietnam) encara és un dels malsons de tota una generació...

El primer vídeo és la cançó original amb un muntatge molt ben fet seguint la mateixa lletra,  el segón és del Live in NYC, la E Street Band interpretant-la en versió elèctrica, com sempre: impressionant



Aquí al nord-est d’Ohio
Cap allà 1883
James i Dan eaton
Trobàren el mineral que hi havia a Yellow Creek
Construíren uns forns
Aquí per tota la vora
I feren les bales de canó
Que ajudàren a la unió a guanyar la guerra

Aquí a Youngstown
Aquí a Youngstown
La meva dolça Jenny m’enfonso
Aquí estimada a Youngstown

Bé, el meu pare va treballar als forns
Mantenint-los més calents que l’infern
Jo vaig tornar  a casa desde Nam em vaig fer camí com a soldador
Una feina que li aniría bé al diable
Taconita, carbó i calç
Alimentàren els meus nens i feren el meu sou
Les seves xemeneies s’alçaven com els braços de Déu
En un preciós cel de sutge i argila

Aquí a Youngstown
Aquí a Youngstown
La meva dolça Jenny m’enfonso
Aquí estimada a Youngstown

Bé, el meu pare va venir cap les fàbriques d’Ohio
Quan va tornar a casa deprés de la II Guerra Mundial
Ara al pati tan sols hi ha deixalles i enderrocs
Ell diu “ Aquells peixos grossos feren el que Hitler no va poder fer.”
Aquells tallers construiren els tancs i les bombes
Que guanyàren les guerres d’aquest país
Enviàrem els nostres fills cap a Corea i Vietnam
Ara ens preguntem perquè i moriren

Aquí a Youngstown
Aquí a Youngstown
La meva dolça Jenny m’enfonso
Aquí estimada a Youngstown

Desde la vall de Monongahela
Fins el camp de ferro de Mesabi
Fins a les mines de carbó d’Appalachia
La història és sempre la mateixa
Set centes tones de metall al dia
Ara senyor em dius que el món ha canviat
Un cop t’he fet suficientment ric
Suficientment ric per oblidar el meu nom

I Youngstown
I Youngstown
La meva dolça Jenny m’estic enfonsant
Aquí estimada  a Youngstown

Quan mòri no vull anar cap al cel
No faría bé al feina del cel
Reso perquè vingui el diable i se’m emporti
Per quedar-me als ardents forns de l’infern

21 de set. 2011

Springsteen & friends: Live in Togores

No, aquest no és el títol del nou àlbum del Boss, ni el d'una raresa de coleccionistes, és tan sols el títol d'una crònica en la qual i barrejo dues aficions que tinc i que vaig escriure en un altre blog en el que col-laboro. Ara mateix no tinc cap cançó traduida i m'ha fet gràcia penjar això, espero que us agradi i us prometo que la setmana que ve ja tindreu un altre traducció...


Dissabte a la tarda, tinc una estona lliure, m’en vaig a correr, hem sembla que sóc l’únic membre de Leffer’s Runners que va a correr només un cop per setmana i he d’aprofitar aquesta oportunitat per entrenar-me “d’amagat”……i aniré sol, bè de fet hi aniré amb tota la colla d’amics que tinc dins l’MP3, a les 17:30 arribo a  La Salut, tinc intenció de fer el mateix recorregut que vàrem fer dijous passat amb la colla….a veure si puc baixar de l’hora i tres que tardàrem a completar-lo, un cop m’he equipat  engego l’Mp3 i començo a correr…..

En Bruce obre foc amb Youngstown, amb la seva punyent lletra i profunda melodia em posen la moral a tope, és una de les meves preferides, tot just s’ha acabat la cançò quan milers de persones bramen amb els primers acords de Darkness on the edge of town, impressionant canço, imprescindible, a més, aquesta versió, del Live in Barcelona, em fa posar els pels de punta, jo sòc un dels que brama…..just en el moment en el que en Bruce deixa l’escenari arribo a la baixada del Tubo, la Maria del Mar Bonet surt a escena a interpretar Mòns Apart una cançò del Bruce que ella versiona d’una manera magistral, sobretot al donar-li aquests aires del mediterràni oriental als que ens té tant acostumats, amb aquests ritmes faig la baixada i planejo per la pista que va pel fons de la petita vall, la cosa comença a pujar i els ritmes de la Bonet no es pot dir que donin gaire empenta, per sort en Bryan Adams arriba amb els seus Hearts on fire i m’empeny cap amunt i és que els vells rockers no moren mai…els Rolling Stones salten a la palestra (aquests si que sòn vells) i amb Jumpin’ Jack Flash em fan mantenir un bon ritme fins poc abans d’arribar a la cruïlla de Can Casamades, segueixo recte, baixo un pel el ritme, em conviden a fer-ho The Cranberries i el seu Just my imagination, ja em va bè, una curta rampa és seguida d’una baixada, els The Cranberries surten per donar un altre cop al Boss, aquest cop sona Leah, amb la seva companyia enfilo la dura rampa que porta cap el cementiri de Castellar, un cop a dalt però segueixo recte i cap avall tot deixant el camí del cementiri  a l’esquerra, m’agafo la baixada amb calma, després ve una bona pujada (no molt llarga però amb un parell de resalts importants), en Bruce torna a deixar pas a un altre dels grups convidats, els Dire Straits tornen a carregar-me les piles amb el seu Solid rock, a mitja pujada la guitarra d’en Knofler comença a baixar el volum i durant uns segons em sento les passes i la respració, arriben Sting, Copeland i Summers al rescat, The Police, amb els udols de l’Sting a Syncronicity II, arribo al capdamunt de la rampa i tombo cap a la dreta, ja sòc un altre cop al camí carener que em portarà directament a La Salut, porto un bon ritme i suposo que baixaré el crono de dijous, els veterans deixen pas als més joves i Jesse Malin arriba disposat a fer-se un nom,  la seva Black haired girl fa que mantingui el ritme alegre, però la canalla encara té molt per aprendre, sobretot si el mestre és Eric “Slow hand” Clapton, Further up on the road augmenta la cadència de la meva respiració i fa que allargui la passa, en Clapton fa un breu descans, cosa que aprofiten els Lax n’Busto per apropiar-se de l’escenari i animar la cosa amb Llença’t, una dosis d’optimisme i alegria, “Slow hand” ja ha descansat i no dona treva, tot just en Pemi i els seus nois deixen de tocar que ja torna a fer maravelles amb la guitarra a After midnight, ja veig al final, un últim esforç i ja hi sòc !!!! perfecte, una hora clavada, m’abrigo i començo a fer estiraments, els faig en companyia de l’incansable Elliott Murphy i els  seus Diamonds by the yard, una cançó magnífica amb repunts del virtuós Olivier Durand i la seva guitarra acústica, finalment arriben uns convidats d`última hora, els Stray Cats irrompen a escena amb la seva  trepidant Bring it back again, a ritme de rockabilly acabo els estiraments, satisfet de la feina feta entro al cotxe, engego i poso en marxa el CD, em donen la benvinguda Iron Maiden i The number of  the beast…

Dedicat a tots aquells que es pensen que només escolto al de New Jersey.

12 de set. 2011

Born to run / Nascut per córrer

Pels companys i companyes de Leffer's Runners...

M'és molt difícil posar en quatre ratlles el que significa Born to run, és d'aquelles cançons que saps que quan soni et posarà la pell de gallina (la veritat és que només tornant-la a veure el Dvd de Bcn ja s'he mi posa...), un dels punts àlgids dels concerts, quan els llums de l'estadi (o palau d'esports o el que sigui) s'encenen simultaneament al redoble de la bateria d'en Max i la gent esclata i la coreja, i si estàs a les grades només veure la "coreografia" que es monta ja és tot un espectacle...

Escrita l'any 1974 és potser la cançò més complexa que ha gravat mai, perfeccionista fins al límits insospitats va tardar mesos a deixar-la tal i com apareix a l'àlbum, si mai teniu oportunitat no deixeu de veure el documental "Wings for wheels: the making of Born to Run" i veureu com es va entregistrar  una obra mestra...un cop fet l'àlbum però Bruce i la banda es van trobar amb un altre problema, com tocar-la en directe, quan escolteu la versió d'estudi us adonareu que no deu ser fàcil fer-ho i de fet si busqueu per You Tube veureu que la majoria de grups que la versionen o fan la versió acústica..... per alguna cosa serà
Cinc vídeos....el primer és la versió d'estudi, el segon és la versió en directe, concretament durant el primer concert que va fer mai a Europa (ritme frenètic...i quines pintes que tenien !!!), el tercer és el videoclip oficial, fet a partir d'imatges de concerts de la gira del "Born in the USA" primera gira on van tocar en grans estadis (i pensar que Springsteen tenia dubtes sobre si seria capaç d'arribar a omplir i "comunicar-se" amb el públic), el quart és del concert de BCN al Sant Jordi, que dir d'aquest concert, dels millors que he vist mai...(i fixeu-vos en la cara que fot quan veu el pilar de tres que aixequen uns del públic) i l'últim és una versió acústica, apa, ja direu quin us agrada més...













De dia resistíem pels carrers d’un fugisser somni americà
De nit conduíem travessant mansions de glòria en màquines suicides
Saltant de les gàbies a l’autopista 9
Llandes cromades, injecció de gasolina
I passant-nos de la ratlla
Nena aquesta ciutat t’arrenca els òssos de l’esquena
És una trampa mortal, una crida al suicídi
Hem de marxar mentre siguèm joves
Perquè els rodamóns com nosaltres, nena, hem nascut per córrer

Wendy, deixa’m entrar, vull ser el teu amic
Vull guardar els teus somnis i visions
Tan sols arrapa les teves cames al voltant d’aquestes llandes de vellut
I lliga les teves mans als meus motors
Junts podrem trencar aquesta trampa
Correrèm fins que caiguèm, nena mai tornarem enrere
Caminaràs amb mi per la corda fluixa
Perquè nena tan sols sóc un espantat i solitari genet
Però vull saber que sentiría
He de saber si el teu amor és salvatge
Noia he de saber si el teu amor és real

Més enllà del Palace bronzits a mitja potència retronen baixant pel boulevard
Les noies pentinen els seus cabells en els retrovisors
I els nois proven de semblar tan durs
El parc d’atraccions s'alça rígid i descarat
Nens amuntegats a la platja fent una boira
Vull morir amb tu als carrers aquesta nit
En un petó inacabable

Les autopístes embussades amb herois trencats
En una potent última oportunitat
Tothom a sortit a la carrera aquesta nit
Però no hi ha cap lloc on amagar-se
Junts, Wendy, podem viure amb la tristesa
T’estimaré amb tota la bogeria de la meva ànima
Algún dia nena, no sé quan, anirèm cap aquell lloc
On realment volem anar
I caminarèm al sol
Però fins llavors els rodamóns com nosaltres
Nena hem nascut per córrer