L'Springsteen muntanyenc

Com cada mes avui he rebut a casa la revista Vèrtex, publicada per la Federació d'Entitas Excursionistes de Catalunya, en aquesta  revista hi col-labora en Marc Pinsach, que és esquiador i corredor de muntanya (dels bons bons no com jo que sóc un pelacanyes....) i ,coses de la vida,  seguidor, o fan com ell vulgui, de Bruce Springsteen i aquest mes en Marc ha enllaçat aquestes dues aficions ,Bruce i muntanya, per escriure la seva columna, l'he trobada foça interessant, sobretot perquè coincideixo plenament amb el que hi exposa, i si bé ell es centra en la muntanya no costa gens fer-ne la mateixa lectura centrant-se no amb la muntanya sinó amb la vida mateixa, així doncs li he demanat permís (és "amic" meu al Facebook) per copiar-la i penjar-la al blog i com que m'ha dit que endevant aquí la teniu.

L'SPRINGSTEEN MUNTANYENC

Amb les joguines tecnològiques dels nostres dies és molt fàcil poder escoltar música voltant per la muntanya i així fer que un mateix paisatge cada dia pugui ser diferent. Aparent ment el paisatge é sle mateix, però l’estat d’ànim que ens suggereix la música canvia i canviant nosaltres no hi haurà mai dos paisatges iguals. La música, i en el meu cas majoritàriament la d’en Bruce Springsteen, fa que l’esforç sigui molt més amable per atrapar les emocions qui hi ha amagades dalt d’un cim. Springsteen sempre ha estat molt contundent i enèrgic amb les seves melodies i molt inspirador amb les seves lletres. Sovint ens avisa que tinguem cura de nosaltres mateixos per sortir dels pous on ens fiquem.

Per pou, el que ens hem construït i on ens hem capbussat tots plegats, el de la crisi econòmica que més o menys preocupa tothom. També als qui com jo vivim penjats fídicament i metafòricament pujant i baixant muntanyes a tota pastilla. La crisi econòmica és molt més present en l’últim disc de Springsteen, on amb aires de Glory Days, We take care of our own obre enèrgicament el disc per exaltar cos i esperit amb versos com aquests: “Vàrem demanar ajuda, però la cavalleria no hi era / No hi ha ningú escoltant la trompeta sonant / Tinguem cura de nosaltres mateixos / Tinguem cura d enosaltres mateixos”. Aquesta cançó i tot el disc ens marquen un camí per sortir de la crisi i pe rcaminar per la vida. Un camí que ens demana entrara a la majoria d’edat com a individus, atrevir-nos a pensar i saber ser amos de les nostres vides. Pot ser que Springsteen busqui la inspiració per fer cançons com aquesta envoltat de muntanyes, perquè la veritat és que el camí de muntanya ja fa molts anys que ens ensenya tot això.

Mesurar-te amb els altres, a tu mateix o davant d’una muntanya ensenya el cos i a la ment a canalitzar totes les energies per fer aparèixer la bona sort. Sobre el que facin els altres poc hi podem fer, per tant ens haurem d epreocupar per la nostra excel.lència intentat ser lleugers entre blocs de pedra, neus o camins. Si baixem de les muntanyes, un també ha de ser bellugadís a la jungla de la vida i, tenint cura d’un mateix, ha de procurar crear les condicions perquè no necessiti l’ajuda ni de cap miracle ni de cap ésser protector. Perquè quan agafes el camí de la muntanya, has de tenir clar que no hi haurà ningú que en un moment de dificultat et tregui les castanyes del foc. Un mateix ha de ser prou hàbil per sortir-se’n tot sol. O bé harà hagut de ser prou madur per saber dir no i estar-se del caramel que hi ha dalt d’un cim. A la vida sovint ens manca aquesta maduresa per saber dir no. Encara que ens allunyem dels perills clars i contundents de la muntanya en forma de tempestes, passatges exposats o allaus, no sabem defugir els perills més aparents que s’amaguesn darrera d’alguns desitjos i temptacions materials de la nostra vida quotidiana que no ens podrem pagar.

El temps ens permetrà agafar distància i saber com ens ha anat aquest viatge per la vida, però crec que podem estar força tranquils. Amb la música del Boss, la competició i la muntanya, si volem, gaudim d’uns bons mestres que ens faran tenir cura de nosaltres mateixos durant molt temps.

Marc Pinsach