Jaime Anglada, de Mallorca a Nebraska

Divendres pasat al Koitton Club hi va actuar en Jaime Anglada, cantautor, actor i presentador mallorquí, el concert formava part d’un serie de concerts presentats per Cara a Caraperro on dievrsos cantautors i grups tocaven les cançons d’un disc que els hagués influenciat en la seva carrera, en el cas de Jaime Anglada l’àlbum en qüestió era el “Nebraska” de Bruce Springsteen, per aquells que no en sàpiguen gran cosa els en faré cinc cèntims, el disc en qüestió ni va ser concebut com a tal , de fet era una maqueta que Springsteen va grabar  a casa seva (en format acústic) i que va portar al seu manàger per veure que hi deia, finalment però tant en Landau (el mànager) com el seu amic i company Steve Van Zandt el vàren convencer perquè la maqueta en si fos un àlbum (deprés de pasar-lo una mica per la taula de so clar…) així doncs és com va veure la llum el primer (i per alguns el millor) disc acústic de Bruce Springsteen, un bon grapat de cançons més aviat tèrboles i a voltes depriments, amb pocs (o cap) moments alegres, si en voleu llegir més aquí en teniu una bona ressenya

Abans de començar el concert va dedicar uns minuts a fer una mica de presentació d’ell mateix (és poc conegut aquí) i va explicar significava per ell interpretar Nebraska, amb una bona dosis de sentit de l’humor va confessar que estava una mica acollonit, fins llavors no havia cantat mai en anglès i no s’hi posava per poc !!! tenia al davant un repte majúscul gran part del públic eren springstinians i volien veure com se’n sortia el mallorquí, també és veritat que una part del públic eren amics d’en Jaime (entre ells un famós esportista retirat i la seva dona, una actriu de Tv) amics que a algun dels quals se’ls hi va haver de cridar l’atenció durant el concert…però això ja és un altre tema, Anglada ens va avisar també que tocaria algunes cançons seves, feia poc que havia tret un disc i no es podia deixar escapar l’oportunitat (i ben fet que feia). I el concert va començar prou bé, amb un esplèndida interpretació de Mansion On The Hill en Jaime en va tenir prou per fer-me veure que de talent en tenia suficient i de ganes de sobres, entre cançó i cançó sempre hi va fer alguna explicació, gairebé totes elles de to humorístic, no sé si era per eliminar tensions o bé per entretenir en públic, després d’un dels seus temes va tocar Highway Patrolman, també amb solvència tot i que es va entussodir en que el públic cantes amb ell la tornada…i el públic no estava per la feina (cosa ben normal per altre banda), després vingueren dues cançons seves, Les claus del teu mon  i Navegant tot sol , i va arribar el torn de State Trooper…i aquí diria que en Jaime es va equivocar, va fer sortir tres persones del públic per cantar-la amb ell,  als dos nois i la noia se’ls hi ha de reconèixer valor però sincerament no calia, en Jaime sol ho feia prou bé, de fet diria que molt bé !!! potser volia fer una cosa més divertida o qui sap si com va dir un assistent “O t’ho portes ben preparat o no ho fagis”, va tornar a marxar del Nebraska per cantar Aquellas pequeñas cosas (que pel que he vist és del Serrat), seguiren la brillant Reason To Believe, Vint anys enrere i Nebraska (per la qual va fer servir un mòbil de teleprompter…), i llavors va venir una llarga tongada de cançons seves (diria que unes quatre o cinc una de les quals amb la seva amiga famosa, que tot s’ha de dir,  no canta malament), personalment em va frustrar un xic, no perquè fossin males cançons, que no ho eren, sinó perquè tenia la sensació que la cosa s’estava acabant i faltaven unes quantes cançons de l'àlbum de Springsteen, en Jaime tenia molta xerrera (divertida això si) i semblava que el propietari del local (amic seu i que és conegut també pel seu sobrenom Chinaski autor del magnífic blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski) ja l’estava començant a apretar, per calmar-lo el va fer sortir a cantar amb ell Aunque tu no lo sepas,  finalment i per tancar va fer sortir un altre cop a un noi del públic (un dels que havia sortit abans)  per cantar junts Thunder Road, no calia tampoc, hagués quedat prou digne si l’hagués cantat tal i com elll seguríssim que sabia fer, com segur que també hauria cantat molt bé Johnny 99, Atlantic City, Open All Night (amb aquesta m’hagués agradat veure’l !!) i Used Cars, qui sap potser en una altre ocasió acaba el viatge que ha deixat a mitges i s’atreveix amb aquestes, talent no li falta.


Aquesta crònica també la trobareu al meu altre bolg Miscel·lània