Renovant la fe, 1era part

La veritat és que no sé ni per on començar, perquè on és el començament? el primer cop que vaig escoltar la seva música (un llunyà 1984 a ritme de Born in the USA)?, potser al Camp Nou un 3 d’agost del ´88 (primer concert que vaig anar sense ser realment conscient del que anava a veure…però clar amb 14 anys que vols ??), poster quan , pel meu aniversari (no sé quin), em vàren regalar el Live 75/85, un dels millors regals que m’han fet mai o qui sap, potser va ser aquell dissabte al matí veient “La bola de cristal” on el Javier Gurruchaga va fer una espècie de recull dels millors duels de la història i va decidir que el millor va ser entre Bruce Springsteen i Clarence Clemons interpretant Rosalita, per demostrar-ho van posar el vídeoclip i m’hi vaig quedar enganxat tot pensant “Sembla que s’ho estiguin passant bé!!!”….no ho sé suposo que el començament dèu ser una espècie de conglomerat de tot plegat i quan arribes a una edat on ja tens un criteri musical per dir “Això és el que a mi m’agrada”, tot i que a classe estic rodejat pels que vesteixen “de marca” i van a les discoteques i pels que tenen com a referents musicals a Iron Maiden o Manowar jo no vaig ni cap a un costat ni cap a  l’altre (peró sempre que he d’escollir trio els segons…), i a casa sonen els Dire Straits, Loquillo, Elèctrica Dharma i d’altres…i el Bruce….i mica en mica vaig anar aconseguint tota la discografía i llegint tots els articles i llibres que trobava i quan vaig anar a l’institut  ja era un fidel més de la parroquia springstiniana …..i fins ara, i ara més que mai.

I aquest dos dies he renovat la fè, no és que necessites renovar-la però sempre va bé…, però aquest dos dies jo i molta altre gent ens hem sentit més legitimats que mai per defensar (si és que li cal alguna defensa) la figura de Bruce Springsteen, no només a nivell musical sinó també una mica com a símbol, no sóc gens mitòman, quan el veig a 6 metres escassos d’on sóc  no vaig corrents cap allà, ni crido com un posseit, ni res per l’estil, tan sols em quedo al meu lloc i l’observo a ell i als del voltant,  perqué si em poso a correr i a cridar no el puc escoltar i a mi el que m’agrada és escoltar-lo i veure’l, no em cal tocar-lo, i és escoltant-lo que me’n adono que no només és la música sinó també l’actitud el que el fa gran i aquestes dues nits he escoltat el millor Bruce Springsteen, més ben dit, els millors Bruces Springtsteens, he escoltat el Bruce més combatiu, el Bruce més divertit, el Bruce més emotiu, el Bruce més crític, en definitiva, el Bruce més Bruce.

Dijous va ser la nit del més combatiu encara que també vadeixar entreveure els altres, ja ho vaig dir en la meva ressenya sobre Wrecking Ball, en Bruce està emprenyat (tot i que el meu bon amic Rafi digui que és una pose…) i ens ho va demostrar amb un repertori en el que majoritariament predominava la crítica social, el desengany i la ràbia. Va obrir la caixa dels trons amb Badlands o sigui la meva preferida o sigui que el malparit ja em va fer caure la llagimeta només començar…potent i rabiosa com sempre va fer tremolar un estadi ple de gom a gom, i la va enllaçar amb We take care of our own (em penedeixo d’haver dubtat d’ella el primer cop que la vaig escoltar…) Wrecking ball (no em va decebre tenia moltes ganes de sentir-la en directe) i aquesta va donar pas  a No surrender, a aquestes alçades suposo que la majoria ja estàvem en estat de xoc… i per acabar el primer round  va colpejar-nos amb Death to my hometown , un directe a la mandíbula  d’aquesta colla de bastards que ens xuclen la sang….després ens va donar treva i My city of ruins va  baixar els decibels, he de reconeixer que em va sorprendre, i us diré perquè, vaig arribar al concert sense haver vist cap video dels concerts anteriors i només havent fet un cop d’ull al set list de Sevilla, i vaig fer-ho perquè volia descobrir per mi mateix el que era capaç d’oferir-nos el Bruce, i si em va sorprendre la cançó en si encara em sorprendre més quan va aprofitar-la per presentar la banda i recordar als absents, normalment aprofitava alguna cosa més alegre per fer-ho…jo ho prefereixo però clar, jo no hi pinto res…Out in the street i Talk to me van servir per oxigenar-nos una mica abans de tornar a la càrrega, Jack of all trades és una canço lenta, sembla una mosqueta morta d’aquelles que molta gent les aprofita per anar a pixar o a buscar la cervesa però per mi és una de les cançons amb més mala llet que té i en l’última frase resumeix  tot el sentit de Wrecking Ball : “Si tingués una pistola trobaria aquests bastards  i els dispararia entre cella i cella”, Youngstown i Murder Inc. desencís i ràbia per com han anat i com van algunes coses als EEUU i el segon asalt el va tancar amb Johnny 99 o com acabar a la garjola de per vida per no poder pagar els deutes; You can look…( moment per la diversió amb l’Steve) va obrir la seguent tongada seguida de She’s the one, Shackled and drawn ens va recordar que, mal que ens pesi, els que ens guanyem la vida treballant de valent ho haurem de seguir fent mentre els que estàn a dalt segueixen fent de les seves, Waitin’ on a sunny day va posar el punt festiu al concert i The promised land ens va far creure en nosaltres mateixos, després va arribar un dels grans moments de la nit, The river en la seva millor versió ( no la jazzistica de la Reunion Tour) segur que va fer caure moltes llàgrimes i Prove it all night amb l’intro del ’78, gairebé semblava que hagués viatjat en el temps i estigués al mitíc concert de Winterland…Hungry hearth ens va tornar demostrar com n’és de difícil fer cantar 50.000 persones a la vegada, The rising donava esperançes i amb We are alive donà veu als que ens han deixat i ens animen a seguir lluitant , i va arribar l’hora de  Thunder road, i aquest cop els 50.000 ho ferem molt millor, Rocky ground em va sonar posada amb calçador ho sento però no m’entra…i menys deprés de Thunder road i abans de Born in the USA aplaudida i cantada com sempre i seguida de Born to run, un tour de force sense treva que ens portà a Dancing in the dark i les últimes alenades del concert foren per Tenth avenue freeze-out, final de festa divertit i emotiu tot recordant en Clarence.

I el primer que em va venir al cap quan es va acabar el concert va ser: “ I demà què?”

Un resum en 6 minuts d'un concert de tres hores...