Renovant la fe, 2ona part

I l’endemà amenaçava pluja i feia fred, i tot fent cua creuàvem els dits perquè no plogués que el fred ja ens el faria passar el Bruce, per fi obriren portes i forem dels afortunats que entrarem a la zona de pit , mentre feiem passar l’estona vaig rebre la trucada que esperava, en Txals, ja era dins l’estadi i vaig poder-lo coneixer en persona després de una bona pila de comentaris en els blogs respectius i algún que altre mail, val a dir que era el seu primer concert del Bruce i que estava realment ansiòs per poder gaudir en directe del que tant gaudeix escoltant els seus àlbums, al igual que jo (i milers com jo) ell no necesitava renovar la fe, sinó més aviat enfortir-la, després d’una estona de xerrar vàrem quedar que ens veuriem en acabar el concert per poder comentar la seva experiència amb el Bruce en carn i ossos però la mala sort va voler que se li acabés la bateria bel mòbil i per tant ens fos impossible posar-nos en contacte…haurem d’esperar al següent concert a veure si ens retrobem, mentrestant seguirem llegint-nos l’un a l’altre, i deprés d’això ja faltava menys per tornar a gaudir d’una altre gran nit de rock, l’únic dubte era si seria capaç de millorar la nit passada…

I com hi ha món que ho va provar !!! Night va ser l’encarregada de obrir foc, una bona cançó que  convida disfrutar de la nit després d’un dur dia de treball,  The ties that bind li va seguir els passos i va recordar-nos que hi ha lligams que no es poden trencar, en dues cançons Bruce ja ens donava motius de sobres per estar allà, We take care of our own va ser la primera de les noves i la vaig disfrutar tant com la nit anterior i amb Two hearts va mantenir alt el nivell per arribar a Wrecking ball i Death to my hometown, de moment ja havia canviat el 50% del set-list i ja vaig veure per on anirien els trets aquella nit, el Bruce més combatiu donaria veu als altres que la nit anterior  havien quedat més apartats: el divertit, l’emotiu i el crític, i va arribar el moment del repòs My city of ruins va fer el mateix paper que la nit anterior, després, com ell mateix va dir, va arribar el moment de retornar al començament i sonàren les primeres notes de Spirit in the night i va ser fantàstic, després va arribar el torn de The E street shuffle, genial duet que ens porta cap Jack of all trades cançó que Springsteen va dedicar al igual que la nit anterior als indignats i a la gent que lluita  a Catalunya (val la pena que llegiu el comentari que fa en Txals sobre la questió, 100% d’acord amb ell),  Trapped em va agafar per sorpresa, quantes vegades l'he escoltat a tot drap mentre corro amunt i avall (ja sé que no és seva però és que la versió que en fa és infinitament millor que la original d’en Jimmy Cliff) escoltar-la en directe va ser genial, una esplèndida Downbound train va donar pas a una de les cançons de Springsteen més escoltades i versionades Because the night va sonar potent com sempre i en Nils va tenir el seu moment de glòria (coincideixo amb els que creuen que està realment desaprofitat…però a ell ja li dèu estar bé…), deprés s’apagàren els llums per un instant i en veure apereixer en Bruce sol amb la guitarra acústica per un moment em vaig fer il-lusions (disfruto moltíssim amb el seus acústics)…però no, sonàren els inconfusibles primers acords de Working on the highway un dels meus temes preferits de Born in the USA , i de treballar a l’autopista passàrem a estar encadenats i captius, Shacled and drawn va ser el contrapunt a tanta alegria desfermada…encara que anés seguida de Waitin’ on a sunny day , quin contrast més bèstia….The promised land ens va preparar pel que venia després, amb les primers notes a molts ja se’ns va posar la pell de gallina, Racing in the streets va ser segurament el millor moment de la nit, una de les seves millors cançons i un Roy Bittan senzillament impresionant, acabada la catàrsi colectiva sonàren The Rising i We are alive i va seguir amb Badlands (ja la trobava a faltar !!!) i Ramrod va posar el punt gamberro a la nit, acabada aquesta el concert va seguir com la nit anterior: Rocky ground, Born in the USA, Born to run (que voleu que us digui, sentir els dos “borns” seguits no m’acaba de fer el pes) Bobby Jean Dancing i Tenth Avenue freeze-out.

Van ser dues nits inolvidables, plenes d’emocions, se’m fa difícil triar una de les dues, però potser la primera va ser la més especial, va ser el retrobament després de tres anys i en general el set-list em va agradar més. No sé si tornaré a veure algun altre concert de Springsteen però si aquests han de ser els últims haurà estat un bon final de festa.