MÀGIA

 

"Soc aquí per aportar una prova que aquest "nosaltres" sempre fugisser i mai no del tot creïble continua viu. Aquest és el meu truc de màgia. I com tots els trucs de màgia, cal una posada en escena"

                                                                  Bruce Springsteen al pròleg de "Born To Run"

La veritat és que no sabia com posar-m'hi, o sigui que he agafat la idea d'una persona que en sap més que jo per tal d'intentar explicar el que molts vam viure durant aquests dos concerts de Barcelona, a això que el mateix Bruce deia en el seu llibre ella hi afegia: "Tan fàcil i tan difícil. 60.000 de nosaltres "us" vam ser víctimes del truc de màgia ahir. Jo m'ho vaig creure. I vosaltres?"I certament el que fa Springsteen és màgia, i jo me la crec, porta fent-ne un bon grapat d'anys, sap el que vol la gent i que aquest "gent" és un concepte amplíssim, des dels que salten i ballen d'emoció amb 'Waitin' On A Sunny Day' però ni s'immuten escoltant en Bittan brodar un 'Backstreets' que mai oblidarem, als que aprofiten la primera per fer una cervesa, però se'ls inunden els ulls de llàgrimes amb les primeres notes de la segona; els que portem uns quants concerts a l'esquena som plenament conscients que sempre faltaran o sobraran cançons, però així és la vida, mai pots tenir tot el que vols, però aquí hi ha la màgia del de Freehold, sempre aconsegueix emocionar-te i que surtis amb un somriure d'orella a orella.

Vaig sortir dels concerts plenament convençut que lo de l'any passat va ser una finta, no a nivell musical, però si a nivell humà, els concerts de l'any passat van mostrar un Bruce molt més estàtic que mai i que amb prou feines interactuava amb el públic (com a mínim no al nivell que ens tenia acostumats), però aquests dos dies va demostrar que ni de lluny s'havia cansat de la gent, passejades inacabables a tocar de la gent, interactuant amb la canalla que hi havia (que no era poca, cosa que a nivell personal em sembla absurd), amb els pesadets que li volen donar coses, amb els que volen que toqui una o altra cançó i amb els que estan més pendents de fer fotos o vídeos, en fi, que era el de sempre i que en el fons mai havia marxat, com sempre va fer callar a tota aquella gent que en un gran estadi es perd el contacte amb la gent, i sí, naturalment no és el mateix estar a primera fila que al fons de la pista o a la grada més llunyana, però crec que si no hi has estat mai dificilment podràs fer-te una idea del que vull dir.

Pel que fa a la part musical crec que el segon concert va ser més rodó que el primer i això que el llistó era ben amunt, és possible que només fos una sensació però em va semblar que el primer dia el so va ser pitjor que el segon, potser perquè que estavem situats a gairebé la meitat de la pista i a un lateral mentre que el segon erem just darrere el pit i a tocar de la taula de so. Com he dit al principi sempre hi ha temes que falten i d'altres que sobren, però en els dos dies n'hi va haver per tots els gustos, potser s'hi van trobar a faltar algun altre gran clàssic però van caure temes com 'Darkness On The Edge Of Town', 'Backstreets', 'Reason to Believe' (el meu fill es moria de ganes que toques 'Jungleland') i d'altres que no són tant "populars", al primer terç va ser on hi va haver més canvis, per mi la majoria a millor, els dos tàndems 'Darlington County'/'Working On The Highway' i 'Atlantic City'/'Reason To Believe' crec que van ser un encert, encara sortissin del set-list 'No Surrender' (que ja tocava fer-la descansar...), 'Seeds' (un dels desitjos que vaig demanar) i d'altres, com a punt curiós cal destacar el canvi d'en Max Weinberg pel seu fill Jay per tocar una acollonant 'Radio Nowhere' (si arriba a tocar gaires temes als avis que hi havia a l'escenàri els hi agafa un cobriment!!), la inclusió de 'Spirits in the Night' va ser dels moments més màgics de la nit amb una interpretació de 10. I després va arribar el torn de 'Waitin'...' (agraèixo enormement que per dissabte 'Hungry Heart' no entrés al set-list) que la veritat sigui dita va anar bé per recuperar-se d'un inici demolidor, a partir d'aquí la va ser terreny conegut i el repertori va ser gairebé calcat al del dijous i només va canviar 'My Hometown' per 'Racing In The Streets' (amb una interpretació d'antologia) tampoc va sonar de 'Rockin' All Over The World' de la Creedence que dijous va afegir de manera improvisada que no estava al set-list, com és norma des de l'any passat una sentida 'I'll See You In My Dreams' va tancar els dos concerts, però el dissabte hi va fer un afegitó: "I'll see you again!!", esperem que així sigui i que puguem tornar a gaudir de la seva màgia un cop més.

En resum, dues actuacions fantàstiques, amb un Bruce molt endollat des del primer moment i amb tota una banda que com sempre va estar a l'altura, però aquest cop crec que mereix una menció especial el poderós Max Weinberg (des de sempre li he tingut una admiració especial) la bateria del qual feia vibrar tot l'estadi i només a ser superat (en rapidesa) pel seu fill, també em va sorprendre que Steve fes un parell o tres de solos, cosa que crec que no havia vist mai. També hi va haver alguna nota negativa, però van ser a peu de pista, només diré que és el segon cop que em veig temptat d'usar la violència per fer callar algú durant un concert i també que uns quants vam estar a punt de causar un incident diplomàtic amb França.

Van ser dos dies molt especials també perquè va venir el Roc, es va estrenar l'any passat, però quan va veure que tornava a venir va dir "Aquest cop vull anar als dos!!", val a dir que se sabia algunes lletres millor que jo... hi ha relleu.