Un dels personatges habituals de les cançons de Springsteen és el veterà del Vietnam, aquí fa servir el Vietnam Memorial de Washington (on hi ha escrits els noms dels 55.000 morts) com a escenàri, no cal explicar el trauma i la tragèdia que per molts va suposar aquella guerra, i no és que no en tingui ganes, però aquest no és el lloc (si us ve de gust en faig un petit escrit a l'altre blog que tinc), Springsteen es va lliurar d'anar-hi però el batería de la seva primera banda hi va morir i si no vaig errat un dels joves amb més talent que mai havia vist també (em sembla que en parla en el seu imprescindíble Springsteen on Broadway), desconèc si va escriure aquesta cançó pensant en algú en concret, però és evident que hi deixa anar la nostàlgia, la tristesa i la ràbia que molts segueixent sentint, deixant de banda himnes i epopeies urbanes (és una altre lliga) aquesta és sense cap mena de dubte una de les millors cançons escrites per Springsteen.
EL MUR
Cigarrets i una ampolla de cervesa, aquest poema que vaig escriure per tu
Aquesta pedra negra i aquestes llàgrimes amargues es tot el que ara tinc de tu
Et recordo amb el teu uniforme dels Marines rient, rient a la festa de despedida
Vaig llegir que en Robert McNamara* estava trist
Les teves botes altes i samarreta ratllada, Billy et quedava fatal
Tu i la teva banda de rock & roll, ereu el millor que aquesta merda de ciutat havia tingut
Ara els homes que et vàren posar aquí mengen amb les seves famílies en luxosos menjadors
La discupla i el perdó no hi tenen lloc al mur
Ho sento, t’he trobat a faltar aquest any passat
No vaig trobar ningú que em portés
Si els teus ulls hi poguéssin veure a través d’aquesta negra pedra, digue’m que em reconeixerien
Per alguna cosa ha de servir el temps viscut, el dia va passant
Cigarrets i una ampolla de cervesa, la pell a la negra pedra
Al terra petjades de gos i rams de flors, amb cintes vermelles com la sang
Vermella com la sang que vas vessar al fang de Terres Altes Centrals
Les limusines baixen per l’avinguda Pensilvània, mentre xiuxuiejen les fulles que cauen
La discupla i el perdó no hi tenen lloc
Aquí al mur
*Robert McNamara, secretari de defensa entre 1961 i 1968, un dels artífexs del desastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada